Passeu i mireu
Seure-hi un dissabte a la tarda pot convertir-se en un espectacle: des de refugis antiaeris fins a cantants amb gramòfon i ‘breakdance’. Comparteix protagonisme amb altres places, però té diversió garantida
Gràcia deu ser segurament un dels barris amb més places i placetes conegudes per metre quadrat. La del Sol, la del Diamant, la de la Virreina, la de la Vila (antigament Rius i Taulet), la de John Lennon, la del Raspall, la del Poble Romaní i així fins a més d’una vintena. Com se’n pot triar una, doncs? Se’m fa difícil decidir-me i al final em decanto per la de la Revolució per una qüestió pràctica. He comès l’error de venir a Gràcia en cotxe i en aquesta plaça, al subsòl, hi ha un aparcament amb sortida directa. Això sí, aparcar-hi posa a prova les habilitats conductores dels més experimentats al volant.
Oblideu-vos de fer-ho en només dues o tres maniobres. Si circular per Gràcia ja és complicat, també ho és fer-ho per les seves entranyes. Per cert, accedir a l’exterior amb l’ascensor és un privilegi només a l’abast dels qui tenen plaça fixa. A la resta ens toca pujar els esglaons. Més tard un veí m’explicarà que en aquest aparcament hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil, que el mateix vigilant t’ensenya si l’hi demanes, perquè en té les claus.
Tothom la coneix com la plaça de la Revolució però en realitat el nom és molt més llarg: plaça de la Revolució de Setembre del 1868. El nom gairebé surt de la placa.
Va ser una revolta important, que va suposar el destronament d’Isabel II. Ens la trobem entre els carrers de Verdi, Terol i Ramon i Cajal. És rectangular i està envoltada d’edificis antics d’una construcció més o menys similar i harmònica, a excepció d’un parell de blocs més típics dels anys 70.
Es nota que és primavera perquè els arbres que la rodegen comencen a agafar aquell to violeta clar tan característic. Em diu en Manuel que són xicrandes i que fan flor per aquesta època. “A la gent els agraden molt però trobo que embruten massa el terra!”, s’exclama mentre menja una terrina de gelat de xocolata i torró. “Molt dolç -em diu-, si em veu la dona em fotrà un crit perquè tinc la tensió alta”.
La plaça de la Revolució ofereix moltes opcions si vols anar-hi a menjar o beure. Gelats italians (per partida doble), cuina de Barcelona, vietnamita, tailandesa, frankfurts i mojitos, per citar-ne només una mostra. També per als més petits, que poden passar l’estona al parc infantil que hi ha al mig, mentre els pares els vigilen des d’una de les terrasses properes prenent alguna cosa.
L’home de l’orguenet
És dissabte a la tarda i la plaça és plena a vessar. Entre canalla, famílies, cotxets de nens i bicicletes aparcades -n’he comptades fins a 49- es fa difícil creuar-la sense estar a punt de xocar amb algú. És evident que no es tracta d’una plaça relaxada. També són plens els bancs. En un d’ells, una senyora pentinada amb un monyo i que es venta amb un vano de color verd s’encén una cigarreta a la qual prèviament ha posat un broquet metàl·lic. Em creia que ja no en venien. Al seu costat, una mare dóna berenar a la filla i dos bancs més enllà un noi escolta música a través del mòbil. Mentre els miro me’ls imagino com si fossin un repartiment d’actors fent el seu paper en una pel·lícula.
La culminació d’aquest decorat en moviment constant arriba quan entra en acció l’home de l’orguenet per posar-hi banda sonora. Porta una mena de gramòfon de fusta de color vermell i posa en marxa un repertori que durarà 10 minuts, per a disgust d’alguns clients de les terrasses que volien una conversa tranquil·la. Sóc incapaç de posar-li edat però mentre canta en un idioma que no conec els nens se’l miren amb cara estranya. “Sóc nascut a Belfast, visc a Londres i canto en holandès i català”, em diu mentre em lliura una targeta on llegeixo “El Organillero Cantante”, per si el vull contractar per a festes. I quan creu que ja m’ha dedicat massa estona es treu de la bossa una guardiola en forma de porquet i passeja per la plaça a veure quina recompensa obté per la seva actuació.
Música de Michael Jackson
No tinc temps d’ordenar les notes que acabo d’escriure que a l’altra banda un parell de joves amb aspecte de rapers del Bronx comencen la seva performance particular. Aquesta vegada sona música de Michael Jackson i un d’ells es posa a fer piruetes dins d’un hula-hoop gegant. No sé si cada dissabte a la tarda la plaça de la Revolució és així, però és ben cert que avui li escau el “Passeu i mireu” tan característic del circ.
