A la feina, el temps et passa lentíssim. Els segons s’estiren en minuts, els minuts en hores i les hores en dies. No hi ha manera que el maleït rellotge avanci i sembla que faci una eternitat que hagis arribat i encara en falti una altra, d’eternitat, per sortir.
Quan estàs fent puzles de cinc mil peces, la teva afició preferida, en canvi, és tot el contrari. Sense adonar-te’n han passat ben bé quatre hores. Ja ho diuen: que ràpid passa el temps quan t’ho passes bé. Quins mecanismes biològics expliquen aquesta diferència en la percepció del pas del temps? I com és que canvia tant, aquesta percepció?
Segons un estudi que ha publicat la revista Science, la responsabilitat de tot plegat recauria en la dopamina, un neurotransmissor implicat en moltes funcions de l’organisme. En experiments en models animals, els investigadors van veure que si s’estimulaven les neurones que produeixen dopamina, els ratolins subestimaven el temps que passava, i, al revés, si les inhibien, el temps se’ls allargava.
Els científics creuen que els humans podríem tenir un funcionament semblant. Un bon exemple el trobem en el Parkinson. En aquesta malaltia hi ha un dèficit de dopamina, i les persones que la pateixen perceben el pas del temps més lent que la resta. Tot sembla indicar, doncs, que si fem activitats plaents i estimulants les neurones alliberen més dopamina que ens fa percebre que el temps passa més de pressa, mentre que si ens avorrim és al contrari. Així que ja ho saps, si estàs en una relació que no et plau, si la teva parella t’avorreix de mala manera i no saps com dir-li que millor que ho deixeu estar, pots evitar allò tan suat d’“Hem de parlar”, “Saps comptar? Doncs no comptis amb mi”, o “Et vull com a amic”. En comptes d’això, pots dir-li, ben compungit/da: “No ets tu, és la dopamina”.
