Publicitat
Publicitat

Dígits i andròmines

Així són les antenes de mòbil

La cobertura de telefonia mòbil depèn d'un desplegament eficient de les xarxes que és força més complicat del que sembla

Va ser tot un: entrar dijous passat a l'Estadi Olímpic de Barcelona per veure Bruce Springsteen i quedar-nos sense cobertura d'internet al mòbil per explicar-ho al Twitter. Desenes de milers de smartphones en un mateix espai són capaços de tombar qualsevol xarxa, com comproven sovint els culers al Camp Nou o els participants en una manifestació massiva. Aquestes demandes de connectivitat concentrada són excepcionals, però representen el cas extrem del que els consumidors reclamem a les operadores de telecomunicacions: disposar de cobertura de qualitat allà on siguem.

Segons l'últim informe anual de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT), al final del 2010 hi havia al Principat 12.690 estacions base de telefonia mòbil: 7.520 de tecnologia 2G i 5.170 de 3G. Més o menys, el 15% del total estatal (al País Valencià n'hi ha 8.411 i a les Illes 2.740). Dues de cada tres són a la demarcació de Barcelona: 8.428; a Girona n'hi ha 1.413; a Lleida, 1.269, i a Tarragona, 1.580. Si voleu saber quines teniu a prop, podeu consultar el servei Infoantenas a la web del ministeri d'Indústria.

Per motius històrics i d'evolució tecnològica, les xarxes de telefonia mòbil són molt heterogènies. Les companyies les han desplegat pel territori seguint poblacions que es desplacen i afegint alhora noves prestacions. La implantació de nous serveis no és uniforme: comença per les zones amb més clients i es va ampliant fins a arribar a la majoria d'abonats.

Les interconnexions entre nodes de les xarxes de mòbil es fan amb els procediments més diversos: des de línies de fibra òptica pròpies o alienes -Renfe i Abertis disposen, al costat de les seves vies i autopistes, de fibres fosques que lloguen a les telecos - fins a enllaços de microones entre estacions de capçalera i amb les estacions base: al terrat de l'Hospital de Terrassa, per exemple, hi ha un eixam de parabòliques de totes les operadores, cadascuna amb la seva sala tècnica plena d'equipament fabricat per Ericsson, Nokia Siemens, Alcatel i Huawei, entre altres. Aquestes empreses també fan serveis de manteniment, sovint dels equips de més d'una operadora.

No sempre l'antena que us dóna servei en un determinat moment és propietat de la companyia amb qui el teniu contractat: les quatre amb xarxa pròpia (Telefónica, Vodafone, Orange i Yoigo) es subcontracten capacitat mútuament per arribar als llocs on no els resulta rendible instal·lar-se. En molts casos també comparteixen elements: des de pals on cada empresa penja les seves antenes, fins a casetes on cadascuna hi posa els seus aparells. De fet, les companyies tenen departaments dedicats a la recerca i contractació d'emplaçaments, que depèn de les condicions del mercat immobiliari i les normatives municipals. Les instal·lacions inclouen grans quantitats de bateries industrials que asseguren el funcionament en cas d'avaria elèctrica. On no arriba l'electricitat, aquesta es produeix amb generadors, i segons Daniel Andreu, director d'Orange per al nord-est de l'Estat, cal preveure incidències com els robatoris de combustible, que detecten quan reben l'avís d'exhauriment abans del previst.

Els requisits d'instal·lació d'antenes van canviant. Per donar servei 3G de qualitat en àrees suburbanes, hi acostuma a haver antenes cada quilòmetre; en zones urbanes, cada 500 metres, i en entorns urbans densos cal tenir-ne cada 300 metres. La quantitat de clients a atendre també afecta: un sector de tecnologia 3G pot atendre alhora 96 usuaris d'internet mòbil o bé 120 de veu. Quan cal ampliar capacitat, no n'hi ha prou a afegir una antena: s'ha de muntar un altre pal en un altre lloc, ja que les cel·les 3G no es poden solapar. El tipus de servei també determina les distàncies: com més complex és, més a prop del terminal han d'estar les antenes. No és el mateix oferir només veu que internet d'alta velocitat. El directiu d'Orange recorda que les freqüències adoptades a l'Estat per a la futura quarta generació dificulten la penetració en espais interiors.

Les antenes de telefonia mòbil, com els abocadors i les presons, són un cas de not in my backyard, infraestructures de què els ciutadans volem gaudir sense tenir-ne a prop. Convé recordar, però, que l'antena que ens pot fer més mal és la que portem tranquil·lament enganxada a l'orella durant hores i hores, i d'aquesta no ens n'acostumem a queixar...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT