L'educació digital no és blanc o negre
Aquest inici de curs ha estat marcat per un debat que no és nou, però que ha pres més força: la prohibició dels telèfons mòbils i altres dispositius digitals a les aules. El departament d’Educació ha fet un pas decidit en aquest sentit, argumentant que cal protegir infants i joves de riscos evidents vinculats a l’ús de pantalles. La mesura, però, ha polaritzat el debat: d’una banda, els qui defensen la prohibició total com a única garantia de benestar; de l’altra, els qui creuen que l’escola ha d’integrar plenament les tecnologies digitals.
La realitat és que l’educació digital no pot reduir-se a aquesta lògica de tot o res. Quan parlem de formar els infants i adolescents en l’ús de la tecnologia, no estem davant d’una qüestió d’extrems, sinó d’un repte molt més complex. En aquest sentit, la disjuntiva és falsa: l’educació digital no és binària, sinó que demana precisió, criteri pedagògic i sensibilitat al context. Dit d’una altra manera, cal una educació digital quirúrgica.
És cert que la prohibició pot oferir una sensació de control, però és un miratge: treure el mòbil de les aules només trasllada el problema fora de l’escola, on l’acompanyament és més feble i sovint manquen models adults. Continuaran trobant-se amb pantalles, xarxes socials i aplicacions dissenyades per captar la seva atenció, però ho faran sense mediació pedagògica. Al mateix temps, l’acceptació acrítica de la tecnologia tampoc és la solució: integrar dispositius sense finalitat educativa només afegeix soroll, dispersió i desigualtat. L’educació digital no consisteix en digitalitzar rutines analògiques ni multiplicar pantalles, sinó en incorporar-les quan realment aporten valor a l’aprenentatge.
Parlar d’educació digital quirúrgica significa distingir entre usos educatius i usos indiscriminats. És molt diferent treballar un projecte de robòtica o alfabetització mediàtica amb dispositius guiats pel docent que permetre l’accés lliure a un smartphone personal amb xarxes socials obertes. També vol dir reconèixer que no tots els contextos escolars són iguals: una escola de ciutat amb alumnat amb molts recursos familiars no té les mateixes necessitats que un centre en un entorn vulnerable. Per això, la regulació ha de ser flexible i adaptada, construïda des del diàleg entre administració, docents i famílies.
A més, una educació digital quirúrgica exigeix formació i corresponsabilitat. El professorat necessita recursos per integrar la tecnologia amb sentit, i les famílies, sovint desbordades, han de rebre orientació. Sense aquest treball conjunt, les restriccions són només pedaços que no aborden el fons del problema. I si la qüestió és l’equitat, encara hi ha més motius per evitar solucions simplistes: les prohibicions poden ampliar la bretxa digital, perquè els infants de famílies amb més recursos continuaran accedint als dispositius, mentre que els altres en quedaran exclosos. Equitat digital no vol dir absència de tecnologia, sinó garantir que tothom tingui oportunitats per desenvolupar competències digitals i mediàtiques.
En aquest sentit, projectes com mSchools, impulsat a Catalunya, han demostrat que és possible integrar la tecnologia a l’aula amb criteri pedagògic i amb impacte real en inclusió, creativitat i desenvolupament de competències. Aquestes experiències, reconegudes internacionalment, mostren que la clau no és prohibir, sinó oferir marcs i recursos que assegurin un ús educatiu i equitatiu de la tecnologia, especialment en entorns on l’accés familiar és més limitat. Les polítiques públiques, per tant, han de basar-se en evidències i no només en percepcions immediates. Els estudis existents no justifiquen una prohibició absoluta, sinó una regulació contextualitzada i intel·ligent. La comunitat educativa ja ha mostrat experiències d’èxit, i no podem permetre que quedin arraconades per missatges simplificadors.
L’educació digital no és un dilema de blanc o negre, sinó una aposta per formar per al món real, que és i serà digital. Això demana regulació ajustada, formació de docents i famílies, equitat i una política educativa tecnològica coherent que no variï segons modes o pressions. La prohibició pot semblar una solució ràpida, però és una falsa sortida. En definitiva, el repte és educar infants i joves per conviure amb les tecnologies digitals amb autonomia i responsabilitat i de manera ètica, crítica i saludable.
