Què passa realment amb la roba que dones per reciclar?
De Barcelona a Dubai: les rutes opaques que segueix el tèxtil que es descarta a Europa passen per grans 'hubs' que s'escapen de les regulacions
- Aquest reportatge parteix d'una investigació col·laborativa que ha durat nou mesos. Un equip de periodistes de diferents països de la UE ha disseccionat les rutes de la roba que es descarta al continent a partir de dades comercials i duaneres exclusives, una anàlisi de la petjada de carboni i la geolocalització de 28 peces de roba amb marcadors –dispositius SmartTags de Samsung– al llarg del seu recorregut per diferents països. El treball mostra els problemes d'uns fluxos comercials sovint opacs i calcula la factura elevada per al planeta en termes d'emissions a partir d'un estudi mediambiental inèdit.
- La investigació destapa com des dels centres de triatge de països comunitaris com Espanya, Romania i Itàlia, la roba s’envia a centres de processament al Pakistan, els Emirats Àrabs Units (EAU) i l'Índia. Sovint, aquestes 'zones franques' només són una parada més en el camí i, en alguns casos, les mateixes peces tornen de nou a Europa.
En un magatzem als afores de Sabadell, desenes de treballadors de la Fundació Formació i Treball s’afanyen a classificar un flux incessant de roba usada. Camises de cotó, vestits de lluentons, jerseis de polièster, texans infantils. Cada peça representa, en teoria, un petit gest solidari i sostenible: una donació per “tancar el cercle” de la moda ràpida.
Però el ritme és frenètic, els magatzems estan plens i la major part d’aquestes peces, diu el fundador i fins fa poc director de la cooperativa social de Càritas especialitzada en el reciclatge tèxtil Moda Re-, Albert Alberich, “acabaran en paquets que sortiran cap a l’estranger”. “Els volums són enormes; simplement, Europa no té la capacitat de triatge per processar-los”, afegeix.
![Piles de roba acumulades en un centre de triatge de Sabadell.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 6691 4461"%3E%3C/svg%3E)
Des de Mallorca, la Maria Suau, cap de l’àrea mediambiental de la Fundació Deixalles, descriu una situació similar: “Fa tres anys ja estàvem col·lapsats, recollint un 14 o un 15% de tot el residu tèxtil que es genera”. I vaticina: “Ara, amb la nova obligació europea de recollir tots els tèxtils per separat, la situació serà insostenible. No tenim capacitat ni mercat per a tanta roba".
![Un treballador classificant roba procedent de la recollida selectiva en un centre de triatge de Sabadell.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 6468 4312"%3E%3C/svg%3E)
La Directiva Marc de Residus Europea, que ha entrat en vigor el 2025, obliga els estats membres a establir sistemes de recollida selectiva de tèxtils. És un dels pilars del Pacte Verd Europeu i de l’Estratègia de Tèxtils Sostenibles i Circulars, que vol reduir la petjada ambiental del sector. A la pràctica, però, el sistema està mostrant les seves costures. Allò que havia de ser circularitat s’ha convertit, sovint, en un desviament polèmic: un flux cada vegada més opac de tones de roba que surten d’Europa per ser classificades, revenudes o simplement aparcades a milers de quilòmetres de distància i en condicions de treball que, també sovint, incompleixen les lleis de treball internacional.
Un sistema al límit
Des del canvi de segle, la sobreproducció de la moda ultraràpida, impulsada per imperis com Inditex, H&M i més recentment els gegants xinesos Shein o Temu, ha inundat el mercat amb peces barates, de poca qualitat i curta vida útil. Aquestes peces, fetes en gran part de fibres sintètiques, es fan malbé més fàcilment i són difícils de reutilitzar o reciclar, tal com explica la responsable de campanyes a l’organització sense ànim de lucre Changing Markets Foundation, Urška Trunk.
La major part d’aquestes peces de roba encara avui dia no són recollides de forma selectiva. Segons un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona del 2024, el 90% dels residus tèxtils municipals generats a Catalunya el 2020 van acabar en abocadors o incineradores, i només el 10 % es va recollir de forma separada. La dada oficial de l'Agència de Residus de Catalunya, però, eleva la recollida selectiva al 13,6% del total, una xifra que, de tota manera, ha d'anar creixent els propers anys seguint el que estableixen les directives comunitàries.
Ara mateix, però, l'augment de donacions i residus tèxtils ha superat la capacitat dels centres socials europeus i, amb la irrupció massiva de la Xina també al mercat de segona mà, el valor d'aquestes peces s'ha desplomat. La desconnexió entre els volums ingents de recollida i la demanda real del mercat ha creat un autèntic malson logístic. “Actualment, el preu que ens paguen per la roba destinada a l’exportació és inferior al cost d’anar-la a recollir”, lamenta Suau. “No és just: estem pagant i assumint un problema que no hem generat nosaltres. La responsabilitat és dels productors”.
Aquesta davallada supera el 50% dels preus internacionals a què es paga la roba usada ara en comparació amb el 2022, segons Zoltan Gundisch, d’Aretex Romania. Com Suau, Gundisch denuncia que “moltes empreses treballen amb pèrdues i només intenten sobreviure”. El cost mínim de recollida a Romania ronda els 22 cèntims per quilo; a Alemanya, uns 27 o 28; a Itàlia, més de 30. Amb aquests marges, “el sistema ja no és viable sense suport públic”, sentencia el gestor romanès.
Algunes peces reutilitzables es venen dins d’Europa mateix, però la majoria de la roba i el calçat recollits als contenidors específics s'envia a majoristes del Sud Global —incloent-hi molts països africans— i a centres intermedis com Pakistan i els Emirats Àrabs Units (EAU). De fet, la quantitat de tèxtil usat exportat cap a fora de la UE gairebé s’ha triplicat en les darreres dues dècades, i arriba a 1,26 milions de tones el 2024, segons les últimes dades comunitàries.
A Catalunya, la situació no és gaire diferent. L'exportació ha estat sempre “la principal via de gestió del residu tèxtil”, segons assenyalen diverses fonts, com la cap del departament de medi ambient i projectes de Solidança i membre d’Associació Espanyola de Recuperadors de l’Economia Social i Solidària, Natàlia Yesares. “Venim d’un sistema altament dependent [al voltant del 80% del tèxtil recollit s’exportava] i la viabilitat del model es basa en la rendibilitat d’aquesta exportació", afegeix.
Davant la saturació i la falta de recursos, molts gestors han hagut de recórrer a exportar aquests residus fins i tot sense fer un triatge previ a Catalunya. Malgrat tot, la mercaderia viatja utilitzant codis aduaners que només s'haurien d'utilitzar per a la roba usada classificada.
“Tenim la capacitat de classificació més gran d'Espanya”, explica Alberich, que afegeix: “però encara hem d’exportar una part important de la roba que recollim, ja que ni nosaltres, ni altres operadors, ni la resta d’Europa tenen prou capacitat de tractament”. A Espanya, segons les estimacions d’Alberich, això suposa aproximadament el 60% dels 110.000 o 120.000 tones de roba recollida de manera separada a Espanya. Tot i això, diverses fonts del sector destaquen la dificultat de trobar fonts de dades fiables, atès el gran volum de robatoris i economia submergida que envolta aquesta activitat.
ModaRe, de fet, admet exportacions de roba sense triatge previ, però nega que ells importin peces de segona mà que venen des dels Emirats Àrabs Units (EAU) o el Pakistan. Algunes de les entitats de l'Associació Espanyola de Recuperadors de l’Economia Social i Solidària (Aeress) també reconeixen les exportacions al Pakistan i defensen que hi ha aspectes del funcionament internacional d’aquest mercat que estan fora del seu coneixement. Davant les evidències que constata el reportatge, Humana ha reconegut que en alguna ocasió realitza importacions de països com els EAU per proveir les seves botigues. Altres operadors importants del sector com East West han declinat fer cap comentari. Les empreses dels EAU i del Pakistan on van acabar les SmartTags no han volgut respondre a les sol·licituds de comentari.
D’Europa a Dubai i el Pakistan… i tornar?
Entre les exportacions, hi ha un grapat de destinacions que sobresurten de la resta: són les zones franques emiratianes de Dubai –Jebel Ali, Sharjah o Hamriyah– i les zones d’exportació del Pakistan, com una que hi ha a Karachi. Això no és casualitat. Aquestes zones, conegudes amb les sigles SEZ i EPZ, són àrees especials on els béns poden importar-se, classificar-se i reexportar-se sota regulacions duaneres específiques, generalment sense aranzels.
Es tracta de zones econòmiques que faciliten les exportacions i el comerç, però també dificulten el compliment de les normatives laborals i mediambientals, segons han recalcat a l'ARA nombrosos experts. Els Emirats Àrabs Units, de fet, són el primer destí extracomunitari de la roba usada de la UE i del Regne Unit, amb més de 231.800 tones per valor de 147 milions de dòlars, seguits del Pakistan amb 208.600 tones, segons un informe d’Oxford Economics del 2023.
Entre els milers de tones enviades enguany per ser classificades allà, sota condicions opaques i sovint per treballadors precaris, hi han arribat 6 de les 28 peces que aquesta investigació ha marcat amb SmartTags per comprovar quina destinació tenien.
Quatre de les peces que es van llençar al contenidor de la roba amb un marcador cosit han acabat a la Zona de Processament d’Exportacions de Karachi (KEPZ), cosa que confirma el paper creixent de Pakistan en el comerç de tèxtils usats europeus. Dues més s'han pogut geolocalitzar a les zones franques dels Emirats –una, originàriament dipositada en el punt de recollida de la botiga d’H&M de Passeig de Gràcia, a Barcelona.
L’exemple d’Espanya és revelador: el volum de roba usada enviada a l’estranger es va quadruplicar entre el 2015 i el 2023, i més del 27% d’aquestes peces usades que Espanya va declarar haver exportat durant aquell període van anar a parar als EAU com a primera destinació, seguida del Pakistan, que va rebre poc més del 12%, segons dades declarades per Espanya a l’oficina estadística de comerç de les Nacions Unides (UN Comtrade).
Bona part d’aquestes peces no es queden en aquestes zones especials, sinó que es tornen a exportar, principalment cap a mercats africans com Kenya, Tanzània o Moçambic. Però és que hi ha peces que fins i tot tornen a enviar-se cap a Europa i completen una mena de “circularitat” distorsionada que multiplica les emissions de carboni en lloc de reduir-les.
A més, mentre Espanya declara que envia volums massius de roba als EAU, les dades comercials revelen una dada sorprenent sobre el que torna. El 99% de les exportacions dels Emirats cap a Espanya són reexportacions, és a dir, que la roba arriba, es processa i després s’envia novament cap a aquí sense cap transformació –generalment, a través de les zones franques de Dubai, tal com classificadors emiratians han explicat a aquest equip.
Enmig del creixement del comerç internacional de roba usada, sobta detectar les enormes discrepàncies entre la manera com Espanya i els Emirats Àrabs Units (EAU) registren el comerç de tèxtil usat. Els tècnics de les Nacions Unides admeten que és habitual que les dades no quadrin per raons metodològiques (classificacions duaneres, normes d’origen, reexportacions), però la magnitud d’aquestes diferències en les dades comercials mirall —importacions i exportacions del mateix producte registrades separadament per part dels socis comercials— ha encès les alarmes dels analistes pel risc que hi hagi involucrat crim financer i ambiental.
Mentre que Espanya va declarar haver exportat 192.000 tones de roba usada als EAU entre el 2015 i el 2023, els EAU van declarar haver-ne importat gairebé 90.000 tones menys, segons dades de la U.N. Comtrade. Al seu torn, els EAU van declarar haver reexportat cap a Espanya unes 93.000 tones en aquell període —47 vegades més del que Espanya reconeix haver importat.
Experts en delinqüència financera adverteixen que aquests buits coincideixen amb indicadors coneguts de blanqueig de capitals, que inclouen grans inconsistències en valors o quantitats declarades i l’ús de zones franques per ocultar l’origen o la naturalesa de les mercaderies. A diferència de Dubai o Abu Dhabi, les empreses registrades en zones franques no estan obligades a revelar la font del seu finançament ni la naturalesa del seu negoci.
La professora de la Universitat de Georgetown Jodi Vittori argumenta que la UE té molta més capacitat per limitar el paper de les zones franques del que realment utilitza: "Si la UE simplement digués «no acceptarem més mercaderies de zones franques», desapareixerien. Són totes decisions polítiques".
La petjada de carboni multiplicada
Documents de la Guàrdia Nacional Ambiental de Romania obtinguts per aquest equip mostren que diverses empreses utilitzen escletxes legals a dins i fora de la UE. El 2023, Romania va interceptar 26 tones de roba procedent d’Alemanya, destinada a una empresa ubicada a la zona franca de Sharjah, als Emirats Àrabs Units. Tot i que es va declarar com a roba reutilitzable i amb certificats de neteja, les inspeccions van revelar peces brutes i danyades que haurien d’haver estat classificades com a residu.
Malgrat això, l’exportació es va autoritzar. El comprador final era la filial eslovaca de Garson & Shaw, un gegant del sector de la roba i el calçat de segona mà. Dades posteriors indiquen nous enviaments des dels EAU cap a Europa. Aquest recorregut circular i opac planteja interrogants sobre per què una empresa que es presenta com a sostenible desvia mercaderies per múltiples jurisdiccions amb escassa transparència.
Una anàlisi de la consultora Inèdit, encarregada en exclusiva per a aquesta investigació, quantifica l’impacte ambiental d’aquest model. Enviar la roba a Dubai per classificar-la i revendre-la a Espanya triplica les emissions de CO₂ respecte a fer-ho localment: 0,576 tones de CO₂ equivalent per tona de roba, enfront de 0,195 tones si es fes a dins del país. Si l'enviament es fa per via aèria, l’impacte és dotze vegades superior.
Tot i que la reutilització continua sent menys contaminant que fabricar peces noves, aquesta logística internacional dilueix en bona part els beneficis climàtics que, a priori, podríem suposar.
Catalunya i Europa davant del repte
Des de la xarxa europea REUSE, de la qual forma part l'entitat Solidança (una de les entitat gestores dels contenidors de roba a Catalunya), ja fa anys que alerten d’aquesta deriva: manca de circularitat real, dependència de les exportacions, saturació dels mercats de segona mà i absència de finançament públic. A escala europea, la nova exigència de la responsabilitat ampliada del productor (RAP) havia de traslladar els costos de gestió d'aquesta roba cap als fabricants, tal com s'estableix per a altres materials com el plàstic o el vidre que es posa al mercat. Però l'aplicació d'aquesta exigència és lenta i desigual entre els estats.
Els Països Baixos van ser els primers a implantar la responsabilitat ampliada dels productors el 2023 amb objectius clars: el 50% del tèxtil hauria d’estar preparat per a la reutilització o el reciclatge el 2025, i s'hauria d'arribar a un 75% el 2030. Espanya va publicar un esborrany de reial decret SCRAP el juny de 2025, però la implementació total no arribarà fins al 2028.
Els articles 6 i 8 del reial decret espanyol fixen els següents objectius:
- Prevenció: reduir els residus tèxtils i de calçat un 5% el 2030 i un 10% el 2035 respecte del 2027.
- Recollida separada i reciclatge: assolir almenys el 50% el 2030 i el 70% el 2035 dels residus generats.
- Preparació per a la reutilització: aconseguir almenys el 20% el 2030 i el 35% el 2035 dels residus recollits separadament.
“És un canvi necessari, però arriba tard”, adverteix l’eurodiputada Helene Fritzon, membre dels socialdemòcrates suecs, dins del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu. “Entre la prohibició de llençar roba i l’absència de sistemes eficients de reciclatge, hi ha un buit que amenaça amb fer col·lapsar el sector", afegeix. "Externalitzar el problema no és la solució", adverteix el també eurodiputat verd danès Rasmus Nordqvist. "Assumir plena responsabilitat sobre el que passa amb un producte des del moment que es crea és essencial", continua.
A França, la nova llei sobre la responsabilitat ampliada preveu penalitzar el fast fashion amb taxes més altes per peça produïda, introduïnt l’anomenada ecomodulació, que els productors sostenibles porten temps reclamant. “No pot ser que sigui tan barat posar una peça de fast fashion al mercat”, diu Suau. “Aquest serà un dels grans reptes a Europa.”
Segons dades de l'informe encarregat per ModaRe l’any 2021, es van recollir unes 20.000 tones de roba, però aquestes representen aproximadament un 14% del total generat (dos punts per sobre de la mitjana espanyola, però un punt per sota de la europea). El Pla d’Acció de Residus i Economia Circular 2030 de la Generalitat preveu doblar aquesta xifra abans del 2027, però els operadors socials avisen que, sense finançament, això no serà possible.
A l’Estat ja s’han constituït diversos SCRAPs —Sistema Col·lectiu de Responsabilitat Ampliada del Productor per al tèxtil i el calçat—, entre els quals RE-VISTE, que des de l’abril està fent una prova pilot a diferents municipis espanyols. El projecte l’encapçala l’Asociación para la Gestión del Residuo Textil y el Calzado, que inclou marques com H&M, Inditex, Decathlon, El Corte Inglés, Kiabi, Mango, Primark, Sprinter/ID i Tendam, i pretén posar en marxa els contenidors, la logística i els mecanismes financers perquè els productors assumeixin part del cost de la gestió del final de vida dels productes tèxtils. Abans de finals d'any, s’espera que hi hagi una mitja dotzena d’associacions actives, com la recentment constituïda a Espanya European Recycling Platform (ERP), l’únic sistema col·lectiu de responsabilitat ampliada d’àmbit paneuropeu operant a l’Estat.
El tancament del cercle?
En un carrer del barri de Gràcia, a Barcelona, l’Alberto, de 35 anys, remena les bosses de roba apilades al costat d’un contenidor. Aquest traductor i informàtic veneçolà de 35 anys acostuma a visitar aquests punts, de vegades per deixar-hi el que ja no fa servir, i de vegades per recollir roba que hi han deixat altres.
“Intento donar una segona vida al que ja no faig servir”, diu. “Però si els dirigents i la indústria no impulsen un canvi de model real, si no s’adonen que això és contraproduent per a tothom, qualsevol cosa que fem serà una mica en va”, opina.
![Una pila de roba usada al costat d'un contenidor.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 6000 4000"%3E%3C/svg%3E)
Europa havia promès tancar el cercle de la moda i d’acord amb els experts, activistes i eurodiputats consultats, ja té les eines per fer-ho. L’esquema de la RAP podria obligar les marques de moda a invertir en la infraestructura europea de triatge, tot i que encara està per veure com s’implementarà i si serà suficient per abordar el problema.
El que s’està tancant, adverteixen molts, és el marge de temps per fer-ho de manera real: atacant la producció (per reduir-la), ampliant la reparació (per reutilitzar més) i fent una gestió transparent. Fins que aquest moment arribi, la circularitat continuarà sent enganyosa, valent-se de travessies en vaixell i en avió cap a Dubai i deixant rere seu un rastre de CO₂ i promeses buides.
