Albert Alberich: "El sistema està al llindar del col·lapse”

Dossier El viatge de la roba que reciclem 3 articles

• Què passa realment amb la roba que dones per reciclar?
• "El sistema està al llindar del col·lapse”
• El Govern surt al rescat del sistema saturat de reciclatge de roba

El sector de la reutilització tèxtil viu un moment crític, tal com destapa la investigació publicada avui per l’ARA. Parlem amb Albert Alberich, fundador de la cooperativa social Moda Re- (Càritas), sobre límits, reptes i possibles solucions. ¿Com es pot evitar que el sistema europeu que ha de garantir la reutilització i aprofitament de tones de roba, calçat i teixit de tota mena acabi convertit en una baula més d’una cadena global d’externalització ambiental i social?

Les entitats socials heu estat històricament la columna vertebral de la recollida i la reutilització tèxtil a Espanya. Com definiria la situació actual del sector? 

— És la tempesta perfecta: d’una banda, hi ha tal excés de roba usada que el seu valor als mercats internacionals s’ha desplomat, amb una situació especialment delicada a Europa, gran exportadora. De l'altra, això s'ha ajuntat amb el retard del sistema de responsabilitat ampliada del productor, el famós SCRAP [per a la indústria tèxtil]. Nosaltres comptàvem que l'abril del 2025 entraria en funcionament, però per un endarreriment legislatiu de la directiva europea no arrencarà fins a finals del 2026 o principis del 2027. El col·lapse va des de Suècia fins a Espanya, passant per Itàlia, Alemanya… Fins i tot en el cas de França, on tenen un sistema de responsabilitat ampliada en funcionament des de fa uns 15 anys, la crisi és tan forta que el govern ha hagut d’intervenir per reforçar el sistema. 

Quin rol juga l’ultra fast fashion en aquest procés de saturació de què alerten les entitats gestores?

— L’arribada de l’ultra fast fashion en els darrers deu anys ha suposat una accelerada molt forta. Hi ha una dada que em va impactar molt: el 2009-2010, en plena crisi i amb un 20% d’atur, les llars espanyoles gastaven uns 24.000 milions d’euros a l’any en roba i calçat. Si saltem al 2019 –amb 1,8 milions d’habitants més–, la despesa havia disminuït en dos mil milions. Però, mentrestant, en aquell període pràcticament es va doblar la quantitat de roba que entrava al mercat. El resultat és clar: menys qualitat i despesa, però una explotació molt més gran dels recursos naturals. 

Com ha impactat en els gestors com vosaltres aquesta allau de roba de mala qualitat?

— A nosaltres ens ha suposat el tancament dels mercats internacionals de roba usada. A Espanya només un petit percentatge es reutilitza aquí; la meitat del producte tradicionalment s’exportava, sobretot a l'Àfrica, una mica a Europa de l’Est i, menys, a l’Orient Mitjà. El que no era reutilitzable s’enviava al Sud-est Asiàtic per transformar-lo en materials de baix valor, i només la fracció contaminada anava a valorització energètica [incineració]. Ara tot això s’ha complicat. La Xina s’ha convertit en un gegant exportador de roba usada i està inundant els mateixos mercats africans i asiàtics on abans arribava el producte europeu. Això fa molt més difícil col·locar la roba que aquí classifiquem i que ja té un cost afegit de tractament. Processem tèxtils per afegir-hi valor, però ningú els vol comprar. De què serveix tenir la roba en un magatzem si després acabarà sent cremada? Els volums són simplement enormes.

Com afecta aquest embús en el reciclatge?

— El reciclatge europeu encara no té capacitat per absorbir els volums que abans anaven al Sud-est Asiàtic. Hi ha projectes avançant –reciclatge químic, mecànic…–, però encara no a escala industrial, i ara fins i tot hem de pagar perquè acceptin aquests materials. Mentrestant, els ajuntaments comencen a assumir costos que no els pertoquen, i alguns punts de recollida ja s’estan quedant sense contenidors. Si desapareixen, la roba anirà a la fracció resta i acabarà a l’abocador, amb un cost econòmic i ambiental més alt. En resum: sense una solució temporal mentre no arribi l’l’SCRAP, el sistema de reutilització i reciclatge tèxtil està al llindar del col·lapse.

Des de Moda Re- afirmeu que voleu aconseguir arribar al 100% processat aquí. Quins esforços esteu fent per aconseguir-ho? 

— Seguim amb el pla d’expansió, perquè mirant a llarg termini és una necessitat clara. La planta més gran és la de Sabadell, probablement la més gran del sud d’Europa, que ara ja funciona a ple rendiment, i la de Madrid també. A Bilbao també hi tenim una planta operativa des del 2011, que ha anat ampliant capacitat, i la de València funciona des del 2015. La de Santiago de Compostel·la –ara en construcció– avança tal com està previst: el setembre del 2026 es posarà en marxa. El que falta per donar cobertura a tot el territori és una planta al sud d’Espanya, a Castella-la Manxa o Andalusia. L’objectiu és poder classificar-ho tot i garantir que l’exportació sigui només de producte reciclat o de reutilització real.

En la nostra investigació hem constatat que algunes peces recollides a Espanya acaben viatjant fins a Dubai o Karachi, i fins i tot tornen a Europa. ¿Això és un símptoma d’un sistema desbordat o una conseqüència inevitable d’un mercat globalitzat?

— Certament, les exportacions de roba usada han augmentat molt i generen problemes greus al Sud Global. Les noves directives –la de recollida selectiva obligatòria i la de trasllat de residus– apunten a un control més estricte. La clau, però, és que només s’exporti el que realment sigui reutilitzable, amb inspeccions rigoroses i eliminant la pirateria d’enviar residus com si fossin productes de segona mà. No té sentit enviar a altres països peces que nosaltres mateixos no acceptaríem. La reutilització internacional és positiva si està ben regulada: igual que aquí, una peça de segona mà pot evitar la producció d’una peça nova i, per tant, estalviar materials i emissions, això també és cert per als països receptors. 

I com llegeix aquest increment de les importacions de roba usada des de països com els Emirats Àrabs Units?

— Nosaltres no necessitem importar roba per a les nostres botigues, ja que som grans exportadors de peces reutilitzables. El que facin altres operadors escapa al nostre control, tot i que a mi em sembla estrany, llevat que estigui relacionat amb l’economia submergida o amb fluxos irregulars cap al Marroc, on hi ha un mercat negre de roba usada molt actiu. A Espanya aquest fenomen és menor, però Alemanya recull prop d’un milió de tones de roba anualment, i per això ha desenvolupat durant anys sistemes de classificació deslocalitzats. L’empresa alemanya Soex n’és un exemple: tenia plantes a Alemanya, però també als Emirats Àrabs i a Xile. Aquest model –recollir al nord, classificar al sud, reimportar el millor– és justament el que la UE vol limitar.

¿S’hauria de plantejar una traçabilitat obligatòria per a tota la roba exportada des de la UE o creu que això és inviable dins l’actual marc competitiu?

— Sí, és imprescindible per evitar vulneracions de drets humans i fraus. S'ha de poder diferenciar clarament producte reutilitzable de producte de reciclatge. La traçabilitat és possible amb voluntat política i inspecció. Nosaltres hem visitat en alguna ocasió les plantes dels classificadors dels Emirats, i les seves instal·lacions són correctes, però no tenim prou capacitat per fer un monitoratge permanent.

Dossier El viatge de la roba que reciclem 3 articles

• Què passa realment amb la roba que dones per reciclar?
• "El sistema està al llindar del col·lapse”
• El Govern surt al rescat del sistema saturat de reciclatge de roba