La cineasta catalana que dirigeix les teves sèries preferides
El 2024 Elena Trapé va dirigir dues de les sèries més destacades de l'audiovisual espanyol, 'Yo, adicto' i 'Celeste'
BarcelonaAmb títols com Les distàncies i Els encantats, Elena Trapé (Barcelona, 1976) és un dels noms de referència del cinema català. La seva filmografia s'ha construït en paral·lel a la seva trajectòria de directora de sèries de televisió, una tasca que el 2024 li va permetre participar en projectes com Yo, adicto i Celeste, dues ficcions que assegura que ella hauria vist com a espectadora independentment del seu vincle amb elles. La cineasta atén l'ARA just un dia abans de posar-se al capdavant d'una nova ficció serialitzada de la qual no pot revelar el títol perquè la plataforma que l'emetrà encara no ho ha fet.
En una ficció televisiva, el més habitual és que no tots els capítols els dirigeixi la mateixa persona. "En el cinema el treball del director és sempre molt solitari. Quan entres en un projecte de sèrie, de sobte comparteixes i tens diàleg amb altres persones que treballen de forma molt diferent de la teva", assenyala. Quan es repassa el currículum televisiu de Trapé una de les sorpreses és trobar entre els títols Élite, la sèrie adolescent de Netflix, força allunyada de l'univers cinematogràfic de la directora, més intimista i d'autor. De fet, ella va ser l'encarregada de dirigir els dos capítols finals de la sèrie i assegura que una de les coses que més agraeix a aquesta ficció és haver-li donat la possibilitat d'experimentar. "No hauria pogut rodar Els encantats com ho vaig fer si no hagués passat per Élite i per Rapa. Vaig provar coses que no havia provat mai", argumenta. Quines són les coses que ha après gràcies a la televisió? Doncs des de rodar una escena de persecució fins a filmar una discussió entre vuit persones.
Davant d'aquells que assenyalen Élite com a ficció fast food, Trapé la defensa i la reivindica. "Si jo hagués tingut 18 anys, l'hauria vist segur, hi hauria estat enganxadíssima com ho vaig estar de Sensación de vivir", confessa, i assenyala que la sèrie ha sabut riure's d'ella mateixa i, al mateix temps, introduir qüestions com la identitat de gènere, l'orientació sexual i el consum de drogues.
El salt a la televisió
Més enllà de les possibilitats creatives que dona treballar en una sèrie, fer carrera a la televisió també és un coixí econòmic necessari per seguir al cinema. "Econòmicament, jo necessito treballar. No em puc dedicar només a escriure, no vinc del privilegi de poder dir «Ara paro sis mesos i em dedico a escriure». Ho pateixo molt perquè m'encantaria poder-ho fer, però no pot ser", reflexiona. Assenyala que aixecar els seus llargmetratges, que s'enquadren dins d'un cinema no comercial, porta temps, i mentrestant és necessari guanyar-se la vida.
El seu primer contacte amb la televisió va ser amb la publicitat, que era l'àmbit en què treballava quan no estava dedicada al cinema. Va ser després de Les distàncies que a Trapé li va agafar el cuquet de fer ficció encara que no fos en el cinema, i va ser així com es va introduir en el món de les sèries. Joaquim Oristrell va ser la persona que li va obrir les portes de la televisió. "Jo l'havia conegut quan ens havia fet d'editor de guió en un projecte que no va arribar a sortir mai. Quan ell estava preparant la sèrie HIT, per a TVE, va pensar en mi perquè jo havia treballat amb adolescents a Blog", recorda. Després d'aquella sèrie, i mitjançant un representant que va buscar a Madrid, va saltar a fer Rapa. "El cinema i la televisió no són vasos comunicants. Tu pots tenir una carrera de cineasta fent llargmetratges i que no et conegui ningú en una productora. No és tan fàcil saltar d'una cosa a l'altra", diu. Assegura que el fet de no haver tingut cap nominació als Goya –tot i haver estat distingida amb tres Bisnagues al Festival de Màlaga– fa que no la tinguin tan present.
Dels seus dos últims projectes televisius, Yo, adicto i Celeste, en parla com a experiències intenses. De la primera, basada en la història de desintoxicació de Javier Giner, assegura que ha sobrepassat els límits de la feina per acabar esdevenint una experiència vital profunda. De la segona, remarca que s'hi va tirar de cap només llegir el mapa de trames. Es defineix com una gran consumidora de sèries des de jove i, malgrat la mala fama que té el binge watching, confessa que prefereix mirar-les d'una tirada, tot i que en alguns casos no és el més recomanable. "Yo, adicto la vaig veure d'una tirada al Festival de Sant Sebastià i vaig sortir com si m'haguessin apallissat", diu.
Sobre el suposat menysteniment del cinema cap a la televisió, Trapé considera que és una cosa del passat. "Des que HBO va començar a fer A dos metros bajo tierra i Los Soprano, el cinema ja no menysté la televisió. Als 2000 va començar una proposta de fer ficció televisiva amb llenguatge cinematogràfic i amb uns plantejaments que volen aprofitar la durada que pots tenir a la tele per desenvolupar d'una manera més profunda els personatges i les històries", explica. Assegura que com a directora de sèries és molt conscient que l'excés d'oferta ha fet que els espectadors siguin més exigents i menys pacients. "Ho tenim present. El Diego San José [creador de Celeste] ho deia molt durant el rodatge per burxar-me: «Vinga, va, ara rodarem l'escena que farà que la gent segueixi mirant la sèrie o la deixi»".
