El gremi que va ignorar les dones fins que en va necessitar els diners

BarcelonaLa historiografia ha defensat tradicionalment que els gremis van ser una institució exclusivament masculina. Només els homes en podien formar part. Una nova investigació, però, ho desmenteix. El gremi de tenders i revenedors va ser mixt durant cent quaranta-cinc anys, entre 1624 i 1768. Hi va haver mestres revenedores, però el que va impulsar el gremi a acceptar-les no van ser idees que avui considerem modernes o feministes, sinó la necessitat de sanejar els seus comptes. Anys després a les dones se’ls van tornar a tancar les portes.

Els plets revelen resistències, conflictes i estratègies femenines de supervivència i reivindicació. "Quan vaig començar la recerca, sabia que les dones les trobaria en un lloc o altre, però no en els documents més oficials Com que els conflictes en els gremis són habituals perquè perseguien qualsevol competència, vaig començar a mirar-me tots els plets. I va ser allà on vaig descobrir que hi havia hagut dones confraresses en el gremi de tenders i revenedors", explica Mercè Renom Pulit, que va tenir una beca de recerca de l’Associació Antic Gremi de Revenedors de Barcelona i ha publicat el llibre Revenedores. Gènere i treball a Barcelona (segles XV-XIX) (Publicacions Revenedors). "L'ingrés de dones i d'homes que abans de 1624 feien revenedoria de manera lliure va permetre a la confraria augmentar la capacitat econòmica. També van augmentar les quotes d'exàmens i d'ingrés, i el control del sector", explica Renom.

Als mercats hi havia venedors que eren els mateixos pagesos que venien directament els seus productes. Els revenedors, en canvi, compraven als pagesos i venien la mercaderia als mercats o a les botigues. Tenir botiga significava disposar d’una casa prou gran, perquè la botiga havia de ser al mateix domicili, amb espai de magatzem i capital per invertir en estoc. Podien vendre arròs, fideus, mel, oli, viandes, formatge, sabó, panses, llegums, sardines i anxoves, dàtils i tonyina salada, entre altres productes. La majoria de les dones venien en parades a l’aire lliure i la seva oferta havia de ser més modesta, ja que a l'acabar la jornada s’ho havien d’endur a casa.

Els motius del gremi

De dones treballant n’hi havia moltes ja a l’Edat Mitjana, i eren també les més vulnerables en temps de crisi. Les dècades finals del segle XVI i les primeres del XVII van ser especialment convulses. El 31 de gener de 1613, els revenedors es queixaven que lladres i bandolers els robaven pels camins, patien moltes pèrdues i s’estaven arruïnant. Davant la crisi els gremis van tenir diverses respostes. El de Paraires va optar per donar a cardar i filar la llana fora de la ciutat. La resposta de les filadores va ser contundent: quaranta dones filadores es van concentrar davant la Casa de la Ciutat per exigir que es prohibís treballar la llana fora.

"Entre 1633 i 1635 el Col·legi de l’Art Major de la Seda de Barcelona va començar a perseguir i requisar les dones que venien vels, vetes i botons pel seu compte. Elles no volien formar part del gremi. Van protestar i el Consell de Cent les va defensar amb una normativa específica de 1636: l’Ordinació de les Dones", detalla Renom. Les dones revenedores, en canvi, sí que van acceptar agremiar-se. Entre 1627 i 1638 van ingressar al gremi 39 dones, 22 de les quals eren vídues. També s’hi van incorporar molts francesos i força italians. "La majoria treballaven en parades al mercat a l’aire lliure", explica l’autora. En alguns espais de la ciutat les dones eren majoria.

Com a confraresses tenien dret a assistència als enterraments, a una xarxa de suport mutu i a tenir tenda o parada de mercat pròpia. Tot i això, no podien tenir càrrecs ni participar en les reunions ni votar. Tampoc podien anar a comprar mercaderia fora del territori de Barcelona ni proveir-se directament de la xarxa de mercats i fires catalanes, sinó que ho havien de fer mitjançant encàrrecs, fet que encaria el cost de les compres.

Al llarg del segle XVIII, Barcelona va doblar la població, i va passar d’uns 50.000 habitants a uns 100.000. Els canvis econòmics i polítics, l’augment demogràfic i la pressió sobre els espais públics van generar conflictes. Les parades de menjar ocupaven cada cop més espai i entorpien el trànsit. El 31 de desembre de 1768, el Gremi de Tenders i Revenedors va acordar restringir l’ingrés al gremi a només quatre persones l’any, cap de les quals podia ser dona. La majoria dels nous ingressos eren fills o gendres dels mestres. I el 1769 el gremi va excloure definitivament les revenedores.

A partir d'aleshores, les que ja eren confraresses podien perdre el dret si es casaven, excepte si el marit era revenedor o ingressava al gremi; en aquest cas, però, elles deixaven de ser titulars de la botiga. No es van quedar amb els braços plegats. Esperança Plaxats havia estat mestra revenedora el 7 d’abril de 1759, al morir el seu pare. Va portar la botiga durant quinze anys, fins que al casar-se, el 29 de juny de 1774, amb Carles Pantaleone, la van obligar a tancar-la perquè el marit no volia ingressar al gremi. El plet va durar dos anys.

La resistència de les revenedores

Quan se'ls van tancar les portes dels gremis, diversos grups de revenedores van protestar perquè se’ls prohibia posar parada a les places. Rebien multes, eren interpel·lades i, alhora, tampoc podien obrir botiga a casa perquè vivien en espais precaris. Denunciaven vexacions i maltractaments dels agutzils. Algunes dones van exercir la revenedoria al marge del gremi i de les condicions municipals: eren les anomenades marmanyeres, llargament perseguides. Moltes altres dones participaven en negocis familiars com a mullers, germanes, filles, nores, serventes o jornaleres.

Hi havia dones treballant a les parades del mercat, a les botigues, a les tavernes preparant i servint menjar o a la peixateria. Representaven entre un 15 i un 20% del total de botigues, una xifra que seria molt més elevada si es tinguessin en compte les dones de la família del titular. N’hi va haver amb força capital, però també d’altres que demanaven reconeixement de pobresa per evitar multes. "No és fàcil trobar la seva història. Les fonts institucionals del gremi són masculines: els càrrecs, les reunions, el poder. Cal buscar altres fonts. Les històries polítiques i econòmiques també han invisibilitzat les dones. Potser altres gremis també en van tenir, de dones, o hi van tenir conflictes. Ens hem de fer preguntes i buscar-les", conclou Renom.