Mor Peter Watkins, pare del fals documental

BarcelonaEl 1966, la BBC va produir The war game, un documental sobre els efectes d'un bombardeig atòmic a la localitat anglesa de Rochester: el caos de l'evacuació obligatòria, la repressió de les autoritats, la lluita dels supervivents per adaptar-se al món postapocalíptic... Tot era fals, però filmat amb versemblança esgarrifosa i, en el fons, una crítica ferotge de la proliferació d'armes nuclears. L'any següent, el film va guanyar l'Oscar a millor documental, però la BBC no es va atrevir a emetre The war game durant vint anys. Peter Watkins, el director d'aquella obra mestra del cinema antibel·licista i un dels pares del fals documental, ha mort als 90 anys, segons informa el British Film Institute.

Cineasta innovador de mena, Watkins, nascut a Norbiton el 1935, va repensar el llenguatge del documental per atorgar a l'espectador un paper actiu en la descodificació de les imatges. Els seus treballs de no-ficció fan explícits els mecanismes narratius per qüestionar els discursos totalitaris, els abusos del capitalisme o la falta de memòria històrica. Es va formar a la BBC de finals dels 50 i els 60, receptiva als angry young men del cinema britànic de l'època, però no a una proposta tan explosiva com The war game. Exiliat als Estats Units, Watkins va estrenar el 1971 una altra de les seves obres mestres: Punishment Park, una ucronia filmada també en clau de fals documental sobre la repressió brutal dels moviments socials (pacifistes, feministes, afroamericans).

En la filmografia de Watkins també hi ha lloc per a originals biopics com Edvard Munch (1974), sobre el pintor expressionista noruec, i films d'una ambició insòlita com el poc vist The journey (1987), en què activistes pacifistes reflexionen sobre l'amenaça nuclear durant 870 minuts. L'última gran obra del director va ser la monumental La Commune (Paris 1871), una provocadora reconstrucció del famós experiment revolucionari de la Comuna a París des del 26 de març fins al 28 de maig del 1871. Durant sis hores –també hi ha una versió de només tres hores–, Watkins radiografia l'experiència revolucionària a través d'un fals reportatge televisiu que dona veu als ciutadans, a diferència de l'altra –i també fictícia– televisió pública del govern de la Comuna. Una reflexió impactant sobre la bellesa i les contradiccions de les utopies que va tancar la filmografia d'un dels cineastes més influents de la segona meitat del segle XX.