L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’escopeta nacional'

"Quan s’entreveuen actes de desobediència per tirar endavant el procés, processar els responsables municipals de Badalona té la virtut d’avisar a tothom que qui desobeeix se les haurà de veure amb la justícia"

L’endemà del 12 d’octubre tothom es lleva adolorit: li fa mal Espanya. És evident que el que ha de ser una festa d’unitat serveix precisament per tot el contrari: per exhibir no ja tota la diversitat, sinó tota la incomoditat i tota la disconformitat.

La festa nacional espanyola se celebra, fonamentalment, amb una desfilada militar, exactament igual que en temps de la dictadura de Franco. No hi cap trencament conceptual o formal en la manera de celebrar la festa, com si després de rebuscar molt en el fons d’armari del símbols, les conviccions i els sentiments, Espanya només pogués representar-se festivament amb les forces armades, és a dir, amb una desfilada de funcionaris, de professionals de l’administració de l’estat que, a més a més, van armats. Espanya té grans fortaleses, i les seves cultures en són una, però tria les armes. Quin és el sentit d’aquesta exhibició de força? A qui les ensenya? 

Certament, el 12 d’octubre del 1492 és, per dir-ho com Stefan Zweig, un dels moments estel·lars de la humanitat. Però no va ser protagonitzat per Espanya, sinó per Castella. Al decret del govern socialista de Felipe González que el 1987 convertia el 12 d’octubre en festa nacional d’Espanya, diu que una festa nacional ha d’estar feta sobre un moment “de la història col·lectiva, que formi part del patrimoni històric, cultural i social comú, assumit com a tal per la gran majoria dels ciutadans”. Però la majoria dels ciutadans, en passen. No la senten seva. Els uns, perquè el franquisme en va fer abús o no estan per desfilades, i els altres perquè posa en qüestió allò que la festa pretén, i que és que Espanya sigui una nació. De fet, el decret de fa 29 anys diu que el 1492 “estava a punt de concloure un procés de construcció de l’Estat a partir de la nostra pluralitat cultural i política, i la integració dels regnes d’Espanya en una mateixa Monarquia, inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. O sigui, que el 12-O és allò que ja sabem: només és autènticament espanyol allò que és castellà.

A Barcelona, el 12 d’octubre és un el dia en què hem de suportar la repugnància que causa veure gent manifestant-se amb el braç alçat. No arriben a 200, però es manifesten el dia de la festa nacional espanyola amb la mateixa gestualitat sota la qual milions de persones van anar a parar a les cambres de gas del nazisme. I ho fan sense que la justícia els persegueixi.

Ja sabem, però, en què estava ocupada ahir la justícia: el 12 d’octubre del 2016 ens ha portat un simbòlic moment de desobediència i de desconnexió, i justament perquè és simbòlic és potent: el tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Badalona estripant la resolució judicial que l’obligava a tancar, que l’obligava a fer festa.

Aquesta sí que és una jugada de la partida d’escacs Estat-Catalunya de gran importància: la desobediència dels Ajuntaments actua com a símbol de desobediències que poden venir en el futur. Té la virtut de fer notar com de ridícul és veure un jutge corrent per obligar un Ajuntament a fer festa. Una festa per obligació no és una festa. I té la virtut de d’assenyalar que les amenaces de mort a periodistes per part de membres de la ultradreta no són perseguides per la justícia amb la mateixa rapidesa. Però per la banda de l’Estat, i quan poc o molt a l’horitzó s’entreveuen actes de desobediència per tirar endavant el procés, processar els responsables municipals de Badalona té la virtut d’avisar a tothom, però sobretot els funcionaris, que qui desobeeix se les haurà de veure amb la justícia.

Bé, mentrestant, el pinyol del sistema polític espanyol va aprofitar la data per fer una primera escenificació del que es veu a venir: l’abstenció socialista que permetrà la investidura de Rajoy, amb una Susana Díaz radiant, feliç de sentir-se al centre de la festa i pensant que algun dia tot allò serà seu.

Així va ser la festa del 12 d’octubre.