L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Capdevila i Bosch, Sergi Roberto i Messi'

"Hi ha matins en què et lleves amb un somriure, i aquest matí de dilluns n’és un"

Hi ha matins en què et lleves amb un somriure, i aquest matí de dilluns n’és un. És l’efecte Sant Jordi, és l’alegria d’haver tornat a veure una gentada al carrer, en pau, en un matí esclatant de primavera, per un bon propòsit: llegir i estimar.

Un altre Sant Jordi esclatant

La de Sant Jordi és una festa que, quan l’expliques als estrangers, els meravella, perquè encara que és una festa de lletres, s’entén en tots els idiomes, perquè s’entén amb el cor. Una festa de la qual és gairebé impossible no voler participar, perquè no crida, sinó que convida, de nens a vells, cadascú en la seva mesura.

Tothom troba el seu llibre, però aquest any, són molts els que han anat a trobar dos llibres, el dels articles de Carles Capdevila i la darrera novel·la del Xavier Bosch. Personalment, em fa feliç l’èxit de dos amics, col·lectivament, com a ARA, que dos dels periodistes que varen fundar aquest diari arribessin ahir a més lectors que ningú és un èxit que sentim també molt de la casa. Avui, en una columna d’opinió, l’ Esther Vera escriu:

“Què tenen en comú Xavier Bosch i Carles Capdevila? Són dos homes parlant de sentiments universals que connecten amb el cor dels lectors, També tenen en comú que escriuen a l’ARA i m’agradaria pensar que no és per casualitat. Aquest diari intenta explicar el món sense perdre de vista la vida, sense emborratxar-se de l’observació del poder, ni oblidar la grandesa de la vida quotidiana”. És exactament això, saber que el periodisme, com la literatura, i m’atreviria a dir com la política, són molt poca cosa sinó van al cor de les persones.

I sí, si aquest matí molts ens hem llevat amb somriure és també perquè ahir a la nit, Sant Jordi ens tenia reservat un final de festa molt gran, amb la victòria del Barça al camp del Madrid.

Només és futbol (encara que res que passi entre el Barça i el Madrid pugui ja ser només futbol) però el futbol és un joc simbòlic. Ahir es van simbolitzar dues victòries, la de la tenacitat i la de la maduresa. A Messi li van rebentar la boca. Al seu agressor, Marcelo, no li van xiular ni falta. Però Messi va seguir, i va marcar l’1-1. Haurien hagut d’expulsar Casimiro per doble groga, però Messi va seguir, i va forçar l’expulsió de Sergio Ramos. El Madrid va empatar, però Sergi Roberto va començar una cursa de 100 metres, i Messi el va seguir. I va marcar el gol de la victòria. I es va treure la samarreta i la va ensenyar al Bernabéu, en una foto que va directa a la galeria de la història culer al camp del Madrid, juntament amb aquella de Puyol besant-se el braçalet de capità. Potser, igual que el 6-1 no va servir per guanyar la Champions, amb aquesta victòria no n’hi hagi prou perquè el Barça guanyi la lliga, perquè depèn encara del Madrid. Però com la festa de Sant Jordi, el partit de Messi i el seu gol i el seu gest final s’entén amb el cor. Per això, avui, milions de persones al món ens hem llevat amb un somriure.

Més continguts de