L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'No són espanyols del nord'

'Quan aquesta nit molta gent, a Madrid i a Barcelona, ha aplaudit el nacionalisme moderat del PNB, lluny d’aventures i bla, bla, bla, ha passat per alt el petit detall que Euskadi disposa dels seus diners'

Les victòries del PNB al País Basc i del PP a Galícia tenen dos punts en comú: són la victòria dels partits de govern, dels que no fan experiments. Quan un partit repeteix victòria és que la gent està contenta amb el que ha fet i la resta de l’oferta no li inspira confiança.

I són, també, la victòria dels partits que millor representen la identitat del tronc central del país.

Al País Basc hi ha una amplíssima majoria nacional basca que el PNB encarna des de fa temps repetidament: ha guanyat 10 d’11 eleccions. Saben què han tret al País Basc, sumats, PP, PSOE i Ciutadans? El 22% dels vots. Ciutadans, al País Basc, es passejava amb aquest autobús: “Europeos del sur, españoles del norte, vascos de centro”. “Españoles del norte” em recorda a allò de “nordeste” per referir-se a Catalunya. Saben quants vots ha tret Ciutadans al País Basc sobre un milió de vots? 21.000. El PNB és dreta, però no és la dreta espanyola –filla del franquisme, amb l’extrema dreta dins i amb corrupció– i fa polítiques socials perquè té pressupost i beu de la preocupació social de la democràcia cristiana.

A Galícia, el PP encarna el galleguisme “bien entendido”, i amb això la meitat del país en té prou. Pensin que el PP ha tret gairebé els mateixos vots que la suma d’En Marea, Partit Socialista, BNG i Ciutadans.

A Galícia, doncs, governarà Feijóo, que ha fet un pas més per substituir Rajoy algun dia, amb el permís de Soraya.

Al País Basc, Urkullu podrà triar si vol governar en solitari amb pactes puntuals o bé opta per qualsevol dels altres partits per fer parella de govern estable. Bildu, en transició, ha aguantat la tirada a Podem.

Els resultats d’ahir, mirats en clau espanyola, tenen una gran conseqüència: debiliten, i molt, el lideratge de Pedro Sánchez al PSOE. Els socialistes han quedat tercers a Galícia i quarts al País Basc. No sé com s’ho farà Pedro Sánchez per aguantar el càrrec i continuar negant-se a facilitar la investidura de Rajoy.

En clau catalana, una primera constatació. De les dites ‘nacionalitats històriques’, Galícia continua vivint en el regionalisme. En queden dues, Euskadi i nosaltres. Amb una diferència fonamental: Euskadi té el concert. Urkullu pot ser més o menys insípid, pot donar consells fàcils als catalans sobre no intentar unilateralitats mentre diu que ell aspira al tracte bilateral amb Espanya. Però és que ja l’hi té. Els bascos paguen els seus impostos i després pregunten a Madrid què es deu, i a córrer. L’Euskadi d’avui és el resultat, fonamentalment, de les polítiques que ha pogut fer el PNB perquè els seus governs han tingut la clau de la caixa. Quan aquesta nit molta gent, a Madrid i a Barcelona, ha aplaudit el nacionalisme moderat del PNB, lluny d’aventures i bla, bla, bla, ha passat per alt el petit detall que Euskadi disposa dels seus diners. Si anys enrere Espanya no hagués passat per alt aquest petit detall, la situació de Catalunya seria molt diferent, i també la d’Espanya.