L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El límit que Torra no vol creuar'

"Torra ha volgut assegurar als seus que no hi ha passos enrere, però no és clar que l’ultimàtum fos un pas endavant"

Ahir vaig ser al Parlament, escoltant de primera mà l'ultimàtum del president Torra a Pedro Sánchez: si el mes que ve el govern espanyol no fa un oferta de referèndum d’independència pactat, no tindrà el suport del PDECat i Esquerra i haurà de convocar eleccions.

Torra amenaça de deixar caure el PSOE si al novembre no hi ha una proposta de referèndum pactat

Bé doncs, no havien passat ni dues hores que Torra havia acabat de parlar, que l a Moncloa ja deia que no calia esperar al novembre, que de referèndum res.

Vejam, no és que Sánchez estigui sobrat d’estabilitat i no és que no sàpiga que serà jutjat, també, per la capacitat d’encaminar almenys el problema de Catalunya, però  tothom sap, Torra el primer, que el mes que ve no el cridaran a Madrid a negociar el referèndum. De fet, mirin si ho sap, que ahir Torra va dir en un moment donat “Oferim a Sánchez que ens faci una proposta”. O sigui, “Jo t’ofereixo que tu et belluguis”. Ja es veu que la posició del govern de la Generalitat no és, precisament, de força.

Aleshores, per què el fa, l’ultimàtum, Torra? Perquè Sánchez faci alguna cosa més que reunir comissions bilaterals i perquè pressioni la fiscal general de l’Estat. Torra vol que Sánchez deixi d’especular i faci gestos de veritat. Fa l’ultimàtum per la pressió d’una part del carrer i perquè se li fan cada cop més insuportables les contradiccions polítiques i personals de la situació, que podríem resumir en no vol ser president però ho és, no vol ser president autonòmic però ho és, demana als CDR que pressionin però té sota el seu comandament els Mossos que han de fer complir les lleis, també les espanyoles. De fet, durant la seva investidura, Torra va demanar a la CUP que li ensenyés una 'targeta vermella' quan veiés que el Govern desenvolupava una autonomia. Que ho aconsegueixi amb l’ultimàtum d’ahir és difícil. És contradictori amb el que li hem sentit dir a Jordi Turull, per exemple. Quan el vaig entrevistar a Estremera va dir: “Si alguna cosa he après de l’anterior legislatura és que jo, ara, no em posaria terminis. Hauria de ser la legislatura del diàleg amb l’Estat, donar sortida al que han dit les urnes, que entenguessin d’una vegada que l’opció per la independència és sòlida i no se n’anirà. Per descomptat, ara la primera cosa és que treguin les grapes de les institucions amb el 155, no deixar-nos acomplexar i no fer passos enrere”. I què vol dir no fer passos enrere? “No acotar el cap, no assumir el seu marc mental ni el seu llenguatge, i governar amb una agenda modernitzadora”.

Doncs ara Torra no va per aquí. Sembla com si digués que tant és PP que PSOE, però això ja ho sabia quan l’independentisme va fer Sánchez president. Per què l’hi van fer? ¿Només per castigar (merescudament) el PP? És tot molt complicat perquè Sánchez parla de normalitzar, però no hi ha res normal amb presos i exiliats per delictes que no han comès. O donant-li medalles a Millo.

Per a mi, però, tant o més important que el primer ultimàtum ho va ser l’últim. Quan Torra va dir que ni ell ni la gent acceptaran les condemnes. Tornem-hi amb allò que els he dit abans: si Torra s’ha marcat una línia vermella, mentalment, d’una contradicció que se li faria insuportable, és ser president de la Generalitat amb els seus companys condemnats. En aquest cas ell plega, i potser convoca eleccions a l’escalf de la indignació popular. I això no serà fins després de les municipals, el maig de l’any que ve, sembla.

Torra ha volgut assegurar als seus que no hi ha passos enrere, però no és clar que l’ultimàtum fos un pas endavant.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de