L'ANÀLISI D'ANTONI BASSAS

L'anàlisi d'Antoni Bassas: El ‘xino’ que despatxa en català

"Qui havia educat aquell noi en català? Tota la tribu. No em va ser difícil imaginar que el català era la llengua del pati d’aquell noi, perquè la canalla ho té clar: vol parlar la llengua del grup"

Ahir el conseller d'Ensenyament, Josep Bargalló, va anunciar canvis en el model lingüístic d’ensenyament. (De fet, hauria de dir que va anunciar “la intenció de fer canvis” perquè va presentar un document que no inclou ni terminis ni recursos concrets, però que té la virtut de fer-nos arribar senyals de vida del Govern davant problemes concrets de l’administració diària d’un país).

Ensenyament proposa augmentar la presència de l'anglès a les escoles a través d'altres assignatures

Bé, el cas és que una de les novetats és que les escoles podran donar més castellà en entorns on es parla més català o al revés, més hores de català en entorns on es parla més castellà. O sigui, que el català continua sent la llengua vehicular, però cada centre "ha d'adequar-se a quina és la primera llengua del seu alumnat".

Vist així, ja poden preparar més hores de català perquè als carrers de Barcelona i la seva àrea, on viu més de la meitat de la població del país, el castellà és la llengua que més se sent.

Naturalment, el document del departament d’Ensenyament parla de garantir el domini de català, castellà i anglès als 16 anys, objectiu imprescindible, sí, però lluny de la realitat: no tenim prou professors competents en anglès perquè els nois i nois acabin l’escolarització obligatòria parlant amb fluïdesa aquesta llengua, com poden testimoniar els empresaris que fan selecció de personal i es troben que l’anglès dels joves treballadors catalans és, de mitjana, fluixet.

El més interessant és que la Generalitat diu que vol avançar cap a un model plurilingüe a l’escola, amb una segona llengua estrangera, per exemple el xinès o l’àrab, allà on hi ha alumnes que parlen xinès o àrab a casa, perquè aquest és el gran canvi social que hem vist a Catalunya des que es va aprovar el model d’immersió lingüística: aquí es parlen un munt de llengües. Ahir em deien que en una escola concertada del Raval tenen alumnes de més 20 nacionalitats. L’escola, que ja té prou feina a ensenyar coneixements a alumnes superestimulats digitalment i potser poc educats familiarment, a sobre, ha de treballar per a públics de backgrounds molt diversos.

De la immersió lingüística se n’ha fet molt escarni. Per una banda, el nacionalisme espanyol la vol destruir. Per una altra, existeix una hipercrítica catalana que la considera responsable del fet que nens que estudien en català parlin castellà al pati. Això últim em sembla parcialment injust, perquè, per més que s’hi esforci l’escola, el castellà és una realitat potentíssima, que guanya per golejada a la tele, a la música, als videojocs, al mercat de treball, a la llei. Sobretot a la llei. Fins i tot en un món que es desplaça cap a l’anglès, la superioritat legal del castellà sobre el català no és un tema menor. Sense ser-ne un expert, afirmo que hi ha un comfort psicològic inconscient per part dels parlants del castellà senzillament perquè és la llei en la qual, en cas de conflicte, mai no tindràs cap problema i, si el tens, estaràs més protegit des de tots els punts de vista. Quan una llengua té un estat al darrere, no necessita embrancar-se en debats sobre el prestigi de la llengua. L’estat és font de prestigi. Quan una policia parla una llengua, i ja no diguem un exèrcit, aquella llengua té un altre estatus.

L’estat no ho és tot, esclar. L’altre dia vaig entrar a comprar en un magatzem regentat per xinesos d’origen. Vaig ser atès en un català nadiu, impecable. Això passava a Osona, a tocar de Vic. Qui havia educat aquell noi en català? Ell per començar, el seu esforç, el seu talent, la seva facilitat pels idiomes. I els seus mestres, però, després, el va educar tota la tribu. No em va ser difícil imaginar que el català era la llengua del pati d’aquell noi, perquè la canalla ho té clar: vol parlar la llengua del grup, no vol quedar despenjada. Allà on el català és la llengua del joc, la que se sent a tot arreu, l’escola ho té més fàcil.

No sabem ni quan ni com es fan els canvis anunciats al model lingüístic de les escoles, però si tots els catalanoparlants no actuem de mestres, si no vivim el català amb normalitat, per heroic que a vegades pugui resultar, l’escola ho tindrà més difícil.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de