L'anàlisi

L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Borràs, Rosell i Colau"

Guanyava Colau, per un punt a Ernest Maragall i clarament a Jaume Collboni. Però Colau rebia la pitjor nota en set anys, un suspens. Què vol dir això? Que Colau manté el vot dels seus i que, tot i la insatisfacció que provoca la seva gestió, no ha aparegut cap alternativa amb força

3 min

Laura Borràs, Sandro Rosell i mil milions d’euros per al ministeri de Defensa són als titulars d’avui. Encara que no tots aquests titulars pesen igual, tots parlen de poder. 

El que més, el dels mil milions. És un crèdit que el consell de ministres va aprovar ahir per al ministeri de Defensa, amb gran disgust de la vicepresidenta Yolanda Díaz , que preferiria empassar-se una granota abans que sortir a la foto del govern que comença a augmentar la despesa militar. Aquest és el poder més gran de tots, el del lloc que ocupem al món: som a l’OTAN, som a Europa i estem en guerra, híbrida i relativament llunyana, però en guerra. I les raons d’estat sempre derroten les ideologies. El PSOE deia l’any 1981 que l'OTAN, d’entrada, no, i ens hi va acabar mantenint. Com han de ser de fortes aquests raons d’estat, com ha de ser aquest poder, que amb una inflació del 10% i unes perspectives molt dures per als pròxims mesos, un govern progressista aprova més diners per a Defensa. 

Laura Borràs es resisteix a ser apartada del poder, pels tribunals i per Esquerra. Perquè la compareixença d’ahir de Borràs és un avís a Esquerra que la presidenta del Parlament pensa batallar per la seva posició fins al final. Si Marta Rovira i Marta Vilalta van suggerir/demanar a Borràs que plegui pel bé del Parlament, Borràs va capgirar la frase: és precisament pel bé del Parlament que no pensa dimitir.

Borràs té raó que la investigació sobre el cas va ser prospectiva, és a dir, que la policia investigava una altra persona i ella va aparèixer en uns correus d’aquesta persona. La presidenta diu que si en comptes d’ella hagués aparegut un desconegut, potser no l'haurien investigat com a ella. És bastant probable, però no es pot demostrar. I que Esquerra la vol apartar de qualsevol cursa a la presidència de la Generalitat salta a la vista, perquè Borràs és l’actiu electoral més popular de Junts. Però això no l’exonera d’una investigació sobre fraccionament de contractes que, per més freqüent que sigui a l’administració, suposa una mala praxi. Ara Junts i Esquerra han posat les cartes sobre la taula i Borràs, que és batalladora de mena i que ha desenvolupat un cuirassa molt gruixuda en forma d’autoestima, perquè si no, no se sobreviu en política, no es donarà per vençuda. Esquerra ha d’anar amb compte en com reacciona perquè té un interès molt important a mitges amb Junts, que és el govern. Ara estan tots avisats.

I Sandro Rosell apareix de manera esperada a la precampanya electoral per l’alcaldia de Barcelona. Dic esperada perquè ja fa mesos que Rosell es reuneix amb molta gent per saber si té sentit que es presenti d’alcalde. A les reunions diu dues coses, bàsicament: que amb ell no vol ningú de cap partit polític i que només es presentarà si en les enquestes d'aquesta tardor veu possibilitats de fer un bon resultat. 

Ahir, a Catalunya Ràdio, encara va afegir una altra cautela: el permís de la seva mare, que diu que no té per presentar-se, de manera que s’ho ha posat fàcil per fer una marxa enrere si a última hora no fa el pas. Ahir Rosell es va presentar com un gestor sense ideologia. Bé, això no existeix. Quan gestiones has de prioritzar i en les prioritats està la ideologia. El pla que tinguis per al futur de la ciutat explica com penses. 

Rosell ha estat víctima d’un abús judicial, fet que li crea empaties, ha estat president del Barça, fet que li estalvia gastar-se diners per donar-se a conèixer, i vol rehabilitar-se socialment, mentre recorda que té factures pendents amb els que ell creu que van ser decisius perquè acabés a la presó. És una candidatura que naixeria, si acaba naixent, enmig de moltes incògnites.

Però la incògnita principal és Barcelona, on la situació és ben paradoxal. Fa uns dies, el mateix Ajuntament publicava el seu baròmetre: guanyava Colau, per un punt a Ernest Maragall i clarament a Jaume Collboni. Però quan demanaven a la gent que posés notes, Colau rebia la pitjor nota en set anys, un suspens. Què vol dir això? Que Colau manté el vot dels seus i que, tot i la insatisfacció que provoca la seva gestió, no ha aparegut cap alternativa amb força. I així van passant el dies a Barcelona, sense cap projecte engrescador i amb l’equip de Colau intentant desesperadament recuperar tot el temps perdut en anys d'incivisme i brutícia galopants, que fins ara no han estat atesos.

stats