L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Moltes gràcies, Josep Maria Espinàs"

Aquest dilluns hi ha una notícia per sobre de les altres i és la de la mort de Josep Maria Espinàs. Crec que avui podem celebrar, hem de celebrar, l’obra que ens ha deixat i la sort d’haver-ne estat contemporanis, perquè l’Espinàs li ha donat un to a aquest país, un to exigent, culte i popular alhora, educat, amable, irònic, sense crits.  L’Espinàs ha estat un creador extraordinàriament eficaç, i per això tan útil. Només cal veure l'obra monumental que representa haver impulsat la Nova Cançó creant els Setze Jutges (títol seu), o més de 40 anys d’articles diaris, o els seus llibres de viatges a peu. O la cançó catalana més cantada a tot el món, el Cant del Barça:

“Que milers de persones la poguessin cantar a l'uníson i que a cada vers contingués una idea”. Aquest era l’Espinàs, l’home de les idees clares. Per això no necessitava l’ordinador, perquè tenia el cap tan clar que les frases li sortien construïdes del cervell i anaven directament al teclat.

Als periodistes, com que entrevistem gent famosa, ens acostumen a preguntar si els personatges entrevistats són iguals que la imatge pública que projecten. De l’Espinàs en puc dir que sí, rotundament: l’Espinàs era una bona persona, d’un gran autocontrol i que quan feia una crítica parlava sense embuts, però procurava no ferir.

Avui anem plens de l’Espinàs, a l’ARA: observador incansable de les lletres catalanes, com l’ha definit el Jordi Nopca. I tampoc no es perdin l’article de l’Ignasi Aragay, un senyor article per un senyor escriptor, on apunta la idea que entre els millors deixebles de l’Espinàs hi va haver en Carles Capdevila, capaços, tots dos, de convertir en article qualsevol fet quotidià i gelosos de bastir un retrat humà del seu temps. L’Espinàs va deixar entrar les càmeres de l’ARA a casa seva, i nosaltres el vam convidar a venir. Els deixem amb les seves pròpies paraules. Bon dia.

Intento viure el present dissimulant una mica que és el passat. A mi els fets m’impressionen. Què passa dins un camió dels que passen corrent i una mica més i ens atropellen? 

És a dir, submergir-me en una realitat que no és la meva. Això és el que m’apassiona. Soc un tafaner. La literatura de la curiositat, si vols dir-ho així. Crec que si ara fos jove, en lloc de tan vell, buscaria temes que responguessin d’una banda a la societat, explicats de manera senzilla i clara, i que marquessin un moment en la història de la ciutat, la vida o la gent.

D’això ara se’n diu “sortir de la zona de confort”.

Tota la vida. Jo m’he arriscat sempre a fer això. Des del primer article i llibre que vaig escriure no he tingut mai present quina importància podia tenir, si agradaria o no. M’he sentit sempre molt lliure i he escrit el que m’ha semblat

Ja m’està bé com m’ha sortit la vida.

Que bé poder dir això, no?

Només té aquest defecte, la vida: que s’acaba. Això és fatal.

Hi ha qui diu que justament perquè s’acaba és vida. Si durés sempre, seria una altra cosa.

Deu ser un racionalista, això no m’interessa gens.

Et fot, que s’acabi?

No em fot. Potser hauria de dir llàstima. Llàstima sí. Hi ha una petita actitud de violència en el fet que et foti, no s’ha de tenir aquesta preocupació, crec. Penso en els meus pares, en els meus avis, amics, tants amics que s’han mort. Ja soc un supervivent d’una generació i això em fa una certa impressió. D’importància, cap. No visc d’això. Visc a veure si la noia que passa pel carrer ha canviat la moda, si les noies van més així. O si el que diuen ara per televisió no ho haurien dit fa 20 anys, etc. La comparació és una eina que continua sent viva per a mi, i potser aquesta afició a comparar vol dir, en definitiva, viure.

Cridant no, que sempre pots molestar. [Canta] “You must remember this, a kiss is just a kiss, a sigh is just a sigh. The fundamental things apply, as time goes by”. Recorda sempre això, un petó és un petó, un sospir, un sospir. El que és important només dura un instant.