L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Tota la setmana ha sigut Blue Monday'

Ni ells ni Arrimadas o Millo, per citar-ne dos que van presentar el recurs a títol personal per si la via del partit fallava. Això és un raig d'equanimitat enmig de tanta política disfressada de justícia, un avenç modest en aquest hivern de les esperances del qual no ens movem

3 min

És divendres i el dia convida a pensar en la setmana que s’acaba. I s’acaba com en aquells somnis en què vols córrer i no pots, perquè els peus se t’enganxen a terra. Hem tingut un Blue Monday de cinc dies.

Primer de tot, el virus, que no ens deixa córrer cap a la normalitat. Ahir hi havia a Catalunya 120.000 professors i alumnes confinats, 20.000 més que dimecres , que aviat és dit. Les escoles i instituts estan desbordats. I els hospitals estan al límit. I les famílies, esclar. I ja fa dos anys que la ballem. I mentre el virus no acabi sent com el de la grip, la ballarem. I els governs fan el que saben i poden, però massa sovint sembla que el que saben i poden no és gaire. Només cal veure que no va ser fins fa uns dies que el govern espanyol va intervenir els preus dels tests d’antígens. En aquestes condicions estem vivint de la paciència, de la bona voluntat, la creativitat i la flexibilitat de la gent, dels avis i àvies que fan de cangurs, de les empreses, dels treballadors… que són atributs molt bonics, però dels quals ja comencem a anar escassos després de vora dos anys de pandèmia.

Aquesta ha sigut també la setmana de les famoses llicències per edat del Parlament. Avui expliquem que des que les llicències es van crear, l’any 2008, se n’han concedit 62 . Les reaccions que hem sentit aquesta setmana tampoc no han sigut com per aixecar l’ànim: presidents del Parlament que diuen que no ho sabien, partits que eren a la mesa que diuen que no ho sabien, intents d'acusar els altres que ells sí que ho sabien… La retòrica política és un llacet que es posa a la realitat perquè resulti més favorable als interessos de qui parla, però en circumstàncies com les que estem vivint resulta insofrible.

Avui també és notícia que la Junta Electoral Central ha ordenat al Parlament que li retiri l’escó a l’ara diputat de la CUP Pau Juvillà perquè el 2019, quan era regidor a Lleida, no va retirar uns llaços grocs del seu despatx durant una campanya electoral. A part de la patata calenta per a la presidenta Borràs, estem davant d’un altre abús de poder: és gravíssim que un electe perdi l’escó que li han fet guanyar els ciutadans com a conseqüència d’un episodi tan menor com aquest i que demostra que la cultura democràtica d’un país demana una pràctica i una tradició que Espanya, per desgràcia, no té.

Certament, avui és notícia que el Suprem ha rebutjat els recursos del PP, Vox, Ciutadans i altres entitats nacionalistes contra els indults als presos polítics. El Suprem ho ha decidit per la mínima, 3 a 2, i per una raó que sembla clara: els partits que van presentar recurs poden dir que no estan d’acord amb els indults, que ells no els haurien concedit, però no se’ls pot considerar directament perjudicats per la concessió de la mesura de gràcia, no són la víctima de cap delicte. Ni ells ni Arrimadas o Millo, per citar-ne dos que van presentar el recurs a títol personal per si la via del partit fallava. Això és un raig d'equanimitat enmig de tanta política disfressada de justícia, un avenç modest en aquest hivern de les esperances del qual no ens movem.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.

stats