L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un mes esperant un horitzó polític'

Acostumats al minut de joc i resultat, la política catalana viu a un ritme alentit, a l’espera de la formació del nou Govern. Avui expliquem que “si alguna cosa traspua de les converses és que busquen mecanismes per evitar les desavinences de la legislatura passada. Fins ara han intentat fixar les condicions de la taula de diàleg, explorar mecanismes de resposta a la repressió al Parlament, i crear un espai de coordinació estratègica de l’espai independentista que sigui vigent tota la legislatura, un òrgan compartit en què es pugui parlar de la política al Parlament, de la relació amb el govern espanyol i també de la internacionalització del Procés”.

O sigui, Junts i Esquerra estan d’acord que es coneixen prou com per mirar de no fer malbé l'última oportunitat que la gent els ha donat. Però és que estem així des del 14 de febrer, des de la nit de les eleccions. No és gaire encoratjador.

Així estem. Perquè en el front espanyol, la qüestió catalana està sent derivada cap a una mena de via morta o de baixa velocitat. A tot estirar, és cert que avui Pedro Sánchez li ha dit a Gabriel Rufián que espera "posar en marxa la taula de negociació entre el govern espanyol i la Generalitat", com dient “però per poder parlar entre governs hi ha d’haver govern a Catalunya…”

Mentrestant, el PSOE ja va advertir ahir que està en contra de la llei d'amnistia, amb l’argument que no cap dins de la Constitució, que, com tothom sap, és l’argument que serveix per no abordar els problemes i deixar-los podrir. En aquest sentit els recomano l’article que firma avui Ferran Sáez Mateu sobre els quatre punts que comparteixen PP, Vox i Ciutadans i una part significativa del PSOE, que són: "Primer, la Constitució és una mena de comunió mística entre els espanyols que deriva d’un fet providencial. En segon lloc, l’articulació territorial d’Espanya es basa en una “generosa concessió” (la de l’Estat de les Autonomies) que podria deixar d’existir si la generositat del concessionari decaigués. La tercera premissa és que ETA continua existint i matant, i és més poderosa que mai: cada setmana esclata algun cotxe bomba, com tothom sap. Dit així sona a despropòsit, però resulta que sense ETA l'argumentari de la dreta espanyola no funciona. El fet és objectivament delirant, però funciona com un rellotge en termes de parapet dialèctic. Finalment, qualsevol al·lusió a la Guerra Civil i a la memòria dels vençuts és un intolerable acte de revenja històrica, obrir una fossa comuna és una forma de filoterrorisme retrospectiu”.

Amb aquest horitzó polític a Espanya -que d’aquí al 4 de maig no viurà per a res més que per a les eleccions de Madrid, tots pendents del duel entre Iglesias i Ayuso-, i amb l'horitzó polític a Catalunya d’una lenta formació de govern, amb els presos polítics tancats a la presó sense els beneficis penitenciaris a què tenen dret, no esperem grans novetats, de moment.

És significatiu que en un debat d’Òmnium que ahir va moderar la directora de l’ARA, Esther Vera, la pregunta fos “Com es transforma l’Estat per forçar-lo a una negociació?”. Segur que hi haurà explosions controlades per l’Estat en forma d’inhabilitacions o processaments, i que la temptació de continuar vivint en un gir de guió constant, en una mena d’elecció anticipada permanent, no ha marxat. I això resulta escandalós en una època tan dura per a la vida de la majoria de la societat a causa de la pandèmia.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.