L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La paradoxa Vinícius: un jugador del Madrid posa Espanya davant la passivitat amb el feixisme'

Avui els volia parlar d’aquesta notícia que a l’ARA hem situat a portada: El Cercle d’Economia alerta de l’estancament de Catalunya respecte a Espanya i Europa. Atenció a aquesta dada: l’any 2000, la renda per càpita catalana era un 24% superior a l’espanyola. Avui és el 17%. Però és que el 2000, la nostra renda per càpita era un 20% superior a la de la UE. Ara és un 1% superior. Hem caigut bastant avall.

El president del Cercle, Jaume Guardiola, que fins fa un parell d’anys va ser conseller delegat del Banc Sabadell, va repartir les raons de l’estancament, algunes de molt velles: infrafinançament autonòmic i manca d’inversions de l’Estat. Entesos. Només cal veure com està Rodalies o el Corredor Mediterrani. Però també va posar deures a la Generalitat: que anem a la cua d’Espanya en energies renovables i que s’ha fet molt poc per millorar l'ús de l’aigua. En això també hi estem d’acord.

Ara, també va demanar a la Generalitat que posi les condicions perquè tornin les empreses que van marxar del país amb el Procés. No va dir en què consistia posar les condicions. D’entrada, em pregunto si la Generalitat té el poder de posar cap condició, de canviar les condicions objectives. Tret que posar les condicions signifiqui fer com allò que la cancellera Merkel va imposar a Zapatero: reformar la Constitució per limitar per llei el dèficit públic. Doncs reformar l’Estatut per dir que Catalunya mai no marxarà d’Espanya. Vol dir això? Perquè, a aquestes alçades, les empreses que van marxar no tornen perquè no volen, perquè tenen por de la reacció del mercat o perquè ja els està bé així.

Ara, el Cercle comenta un detall molt interessant: el mercat de treball està en forma i la taxa d’atur està en nivells històricament baixos. Aleshores preguntem-nos per què estem estancats. Per què, si l’atur és molt baix, el Banc dels Aliments torna a dir que està al límit i tenim un preocupant percentatge de catalans vivint al caire de la pobresa. No deu tenir a veure amb els sous baixos que paguen empreses que es poden permetre sous més alts? 

Una de les respostes és que ens costa generar llocs de treball de qualitat. I que hi ha falta d’encaix entre l’oferta i la demanda. Fa dècades que estem igual. Com ho corregim? No té a veure, això també, amb el fracàs escolar? Quin és el valor real, de mercat, dels títols que reben els nostres estudiants als instituts i universitats?

Acabo canviant de tema. Vinícius ha robat la portada a la campanya electoral.

Sobre això: que parlem del racisme és necessari. Que en parlem perquè és un jugador del Madrid, és veritat. Però no tota la veritat. Fora d’Espanya també se’n parla: en parla el president Lula, en parla el New York Times. 

És un cas de ressò internacional. Aquest ressò, absolutament justificat perquè el racisme no admet excepcions, encara que parlem d’un jugador maleducat, contrasta amb el silenci per altres casos de racisme a l’esport. O el racisme quotidià, el que no afecta futbolistes rics.

El cas és apassionant i un xic contradictori. A través dels insults racistes a un jugador del Madrid (insults que la premsa i els polítics espanyols denuncien), a tot el mon s’està parlant del racisme a Espanya, per a incomoditat de la Lliga de Futbol, d’alguns mitjans i d'alguns partits. Ayuso ja ha dit que és mentida. I la candidata madrilenya de Ciutadans creu que el que passa és que hi ha antimadridisme. Però al Brasil, el president Lula ha retret a Espanya la “passivitat davant el feixisme i el racisme”. Aquesta veritat incòmoda, que és que a Espanya es pot anar fent la salutació nazi pel carrer sense cap problema, no la canviarà cap debat, per molt que l’hagi generat un jugador del Madrid. 

Bon dia.