Sánchez contesta a Trump amb “No a la guerra” i amb orgull sobirà espanyol

Primer parlem del tall (la guerra), que després ja parlarem de la guarnició (el duel Trump-Sánchez).

Ja deuen estar al cas que ahir Trump va dir que havia ordenat tallar el comerç amb Espanya, que va qualificar de “país terrible”, perquè no li ha deixat fer servir les bases aèries de Rota (Cadis) i Morón (Sevilla) en la guerra contra l’Iran. 

Donald Trump: “Espanya no té absolutament res que necessitem a part de grans persones. Tenen gent fantàstica, però no tenen un gran lideratge. Així que tallarem tot el comerç amb Espanya. No volem tenir res a veure amb Espanya…”

Doncs bé, aquest matí, a les 9 h, Sánchez ha comparegut a la Moncloa per contestar al president dels Estats Units.

Ha estat el discurs de la carrera política de Sánchez. El discurs en què s’ho ha jugat tot, perquè estem parlant d’una guerra, més encara, d’una potencial guerra mundial. El moment és molt perillós. I Sánchez no ha estat tebi, ni ha jugat a apaivagar Trump. Si fem abstracció que a Sánchez li hem vist tots els jocs de mans, que és un supervivent, que governa sense pressupostos i que encarant-se amb Trump està guanyant estatura a Espanya i al món, és a dir, si fem abstracció de les misèries de la política (o dels seus components més prosaics), Sánchez ha pronunciat avui un gran discurs: breu, senzill, argumentat. Fonamentat en el dret internacional i en el sentit comú, que és que Trump no té un pla. Que un dia el seu secretari de Guerra diu que no busquen un canvi de règim i l’endemà Trump el corregeix i diu que sí que busquen un canvi de règim. I que tothom veu que Netanyahu ha arrossegat Trump a l’atac i ara surt Trump a dir que més aviat pot ser que “hagi forçat la mà d’Israel”.

I què ha fet Sánchez amb aquest plantejament? Primer connectar amb el passat immediat d’Espanya, el “No a la guerra”, la causa de la derrota del PP el 2004 davant Zapatero, hores després dels atemptats dels trens de Madrid que van fer 193 morts.

Pedro Sánchez: "La posició del govern d'Espanya es resumeix en quatre paraules: no a la guerra. El món, Europa i Espanya ja han viscut això abans. Fa 23 anys una altra administració estatunidenca ens va arrossegar a una guerra a l’Orient Mitjà. Vist en perspectiva, va produir l'efecte contrari, va desencadenar l’onada d'inseguretat més gran que ha patit el nostre continent des de la caiguda del Mur de Berlín”.

Per tant, coherència històrica. Aquella guerra va començar amb mentides i no ha portat res de bo, legalitat internacional. I, tant o més important, tenim molt a perdre-hi:

“L’objectiu dels governs és millorar la vida de la gent, aportar solucions als problemes, no empitjorar la vida de la gent. I és absolutament inacceptable que els dirigents que són incapaços de complir amb aquesta comesa facin servir el fum de la guerra per ocultar el seu fracàs i omplir de pas les butxaques d'uns pocs, els de sempre, els únics que hi guanyen quan el món deixa de construir hospitals per fabricar míssils”.

Per si no ha quedat clar: Trump no, però aiatol·làs tampoc:

“Nosaltres repudiem el règim de l'Iran, que reprimeix, que mata vilment els seus ciutadans, particularment les dones, però al mateix temps rebutgem aquest conflicte i demanem una solució diplomàtica i política”.

Continguem la guerra abans no sigui massa tard:

“Recordem quan abans de l'inici de la Primera Gran Guerra Mundial el segle XX, l'agost del 1914, algú va preguntar al llavors canceller d'Alemanya com havia començat la Primera Guerra Mundial i ell va respondre encongint-se d'espatlles i dient textualment «Tant de bo ho sabés». Tant de bo ho sabés. No podem jugar a la ruleta russa amb el destí de milions de persones”.

En resum: la guerra a l’Iran pot ser tan desastrosa com la guerra de l'Iraq, o pitjor. El que ha passat és un “desastre”, perquè és incert, perquè ni els promotors saben què passarà, perquè la guerra pot ser llarga, perquè cal estar al costat de la legalitat internacional, igual que contra Rússia amb Ucraïna o contra Israel amb Palestina, no volem un món insegur i una vida pitjor i, per tant, diplomàcia i exigència del cessament d’hostilitats. Ruletes russes, no. I encara menys perquè s’omplin les butxaques els de sempre. I encara menys quan les impulsen dos polítics, Netanyahu i Trump, que tenen eleccions a la vista i problemes amb la justícia. I si algú pregunta quins aliats té Espanya en aquest moment: la Constitució del 78, els principis fundacionals de la UE (tenim l’euro i el comerç internacional té el paraigua de la UE) i la carta de les Nacions Unides. 

Un cop ha aconseguit debatre amb Trump, ha guanyat estatura internacional, i pot passar el rasclet entre tots els votants d'esquerres. Qui sap si farà carrera al món en el futur. Però posar-se en aquesta situació provoca vertigen, perquè la guerra ja té costos econòmics i el tall del comerç entre Espanya i els Estats Units, també. Sánchez ha triat una resposta d’orgull sobirà, d'orgull nacional espanyol. Avui, Sánchez ha fet un pas que la història, gran o petit, jutjarà.

Bon dia.