L’ENTREVISTA

ELENA COBLER: “La cultura de la pau s’ha de construir, ara vivim en la cultura de l’adversitat”

Agent de la Guàrdia Urbana de Reus de la unitat de mediació i resolució de conflictes

Elena Cobler és, a més d’agent de la Guàrdia Urbana, llicenciada en dret i coautora del llibre Mediación y prácticas restaurativas policiales. Construyendo la cultura de la paz. Hi parlem de diàleg i de solucions.

Quines qualitats es necessiten per ser mediador?

Primer de tot has de tenir la titulació de mediació. És en aquest punt que aprens els recursos i habilitats per treballar com a mediador. A més, cal ser empàtic, flexible, tranquil, no tenir prejudicis... També has de ser molt neutral perquè han de poder confiar en tu.

La confiança és bàsica...

Sí. La confiança és un dels aspectes més importants perquè la gent s’obri a tu.

¿M’imagino que fent aquesta feina deu haver vist de tot?

Són situacions molt dures i difícils. Com a mediadora poses tot el que tens a l’abast perquè les persones, com a mínim, puguin escoltar-se.

I ho aconsegueix?

Tot depèn d’ells. Si no volen, és impossible. Per aconseguir un acord s’han de moure. Resulta molt difícil si es queden en la seva postura inicial. M’han sobtat casos en què hem ajuntat les parts i al final les persones s’aixequen i se’n van cadascú per un costat. És frustrant. En canvi, hi ha situacions en què amb una sola entrevista en tenim prou

Quin percentatge d’èxit tenen a l’hora de resoldre aquests conflictes?

Prop d’un 70%. És una xifra força elevada...

Sí, però la gent encara no està familiaritzada amb la mediació i venen a la Guàrdia Urbana per posar una denúncia. En molts d’aquests casos actuem nosaltres per donar-hi una solució a través del diàleg.

I funciona?

És difícil. De vegades, per a algunes persones, asseure’s amb l’altre és rebaixar-se. Cal fer una tasca pedagògica molt important, aconseguir que les persones parlin. Sempre és molt millor que l’enfrontament.

Hi ha més unitats com la vostra?

No. N’hi ha pocs que apostin per la mediació. Ara mateix, al Camp de Tarragona som l’única unitat de mediació activa i que està present a la policia. No hi ha gaires agents que coneguin aquestes tècniques. Jo, per exemple, vaig haver de fer el màster de mediació. Si hagués disposat de tots aquests recursos abans, m’hauria anat molt bé per fer la meva feina.

Doncs sembla força necessari per a un cos de seguretat, no li sembla?

Sí. És donar una arma més als policies, que poden recórrer a totes aquestes tècniques i recursos en qualsevol servei que realitzin.

¿Creu que és necessari que s’ensenyi mediació als agents?

Sí. A l’escola de policia només hi ha una assignatura de resolució de conflictes. Ara els cossos de seguretat som molt legalistes i anem a resoldre els conflictes només amb la llei a la mà. Crec que és moment d’anar més enllà, ser més proactius i sensibles. Aquest, però, és un canvi que es farà molt a poc a poc...

Què són les pràctiques restauratives?

És semblant a la mediació però una mica més ampli. En aquest cas, en lloc de les entrevistes individuals es fan reunions guionitzades amb un grup de participants. Se sol desenvolupar amb un ofensor i una víctima clarament identificats. També s’incorporen al cercle més persones de la població afectada. Aquesta tècnica té uns resultats molt positius. És una manera diferent d’actuar i de pensar que, a més, ajuda a crear comunitat.

Quan fracassa una mediació?

Jo no la dono per fracassada mai. Si les parts no es volen posar d’acord és una llàstima però, en el fons, és culpa seva. No fracassa perquè, encara que no se solucioni, només el fet de venir i escoltar, veure i parlar amb l’altre, ja és un gran pas. Si s’ensenyés a les escoles a actuar d’aquesta manera, el món aniria diferent. La cultura de la pau s’ha de construir, perquè ara vivim instal·lats en la cultura de l’adversitat.