"La consellera ha destacat que el futur «passa per un desenvolupament del territori i del país sostenible des d’un punt de vista social, econòmic i ambiental»". He escollit aquesta frase d’entrada, extreta d’una nota de premsa del govern de la Generalitat, una nota de premsa qualsevol, perquè el que en vull assenyalar no és el contingut, sinó més aviat la forma, molt comuna i present en el llenguatge polític i mediàtic català, segons la qual la paraula 'territori' es fa servir per identificar una part del país, en una accepció que no és present en cap diccionari: segons el DIEC, 'territori' és una extensió de terra que forma una circumscripció política i administrativa; per al Merriam-Webster, 'territory' és “a geographic area belonging to or under the jurisdiction of a governmental authority”, etc. Parlant de Catalunya, el territori és tot el territori català, no només una part. Així que no seria correcte parlar del desenvolupament del territori i del país, però ens hi hem acostumat. De fet, ho sentim a dir moltes vegades, moltes més del que ho veiem escrit, és cert. I la idea va penetrant... Així, s’acaba visualitzant que Catalunya es compon de dues parts: una sempre elidida, que no cal explicitar perquè és des d’on es parla, i l’altra, el territori.
En realitat, Catalunya és molt més complexa i rica que això. Els seus 948 municipis, o 42 comarques, o 8 vegueries, conformen una realitat molt diversa que es pot agrupar de diferents maneres, però no dicotòmicament com el mal ús del terme 'territori' porta a fer. En realitat, per aquí comencen algunes limitacions al desenvolupament social i econòmic de Catalunya, la insuficient consciència de la diversitat de regions que Catalunya té i, sobretot, de les seves capacitats per treballar per al seu propi desenvolupament, com fa qualsevol regió europea mitjana, amb la qual cadascuna de les que podríem identificar a Catalunya es podria comparar (més de la meitat de regions europees que decideixen sobre polítiques de desenvolupament i innovació són cinc vegades més petites que Catalunya). Cal capgirar del tot aquesta visió que porta a pensar el país des del seu centre, veient i ordenant patriarcalment “el territori”, i anar cap a una definició de les regions del país de manera que, com les europees, assumeixin responsabilitat en les seves polítiques de desenvolupament.
