Malauradament, el daltabaix que està patint el món, amb conflictes regionals de fortes implicacions globals, econòmiques però sobretot de cultura democràtica, empetiteix la causa catalana. Ara, com fa gairebé cent anys, l’emergència de posicionaments i discursos totalitaristes, per no dir feixistes, demana una forta reacció democràtica que, com fa cent anys, no s’està produint ni s’entreveu. Malgrat tot, és indispensable que es produeixi, pel bé de tots i, sobretot, de les generacions joves. I el lideratge només pot recaure en les democràcies consolidades, amb Europa al capdavant, seguint el posicionament que va fer explícit Mark Carney, el primer ministre canadenc, a la darrera reunió del Fòrum de Davos.
Cal que impulsem polítiques de major integració europea, que donem suport a partits polítics que hi apostin fermament i no tan sols discursivament. A mesura que la integració europea avanci, la sobirania dels estats minvarà. Les decisions més rellevants –econòmiques, reguladores o geopolítiques– ja no es prendran només a escala estatal, sinó cada cop més en l’àmbit europeu. En un context així, algunes qüestions que avui semblen gairebé irresolubles –com que l’estat espanyol permeti un referèndum d’autodeterminació– poden ser diferents. Quan el pes polític dels estats es dilueixi, les relacions entre pobles, territoris i governs podran reorganitzar-se amb més flexibilitat i amb menys dramatisme del que ara percebem.
Potser, doncs, el camí més realista no passa tant per decisions locals com per contribuir a la construcció d’una Europa federal, una Europa en què els seus pobles comparteixin les grans responsabilitats i reptes del nostre temps.
