PEL QUE FA A LA darrera polèmica lingüística fabricada pels colonialistes, un exemple de manual. Entro en una botiga reusenca centenària. La llengua materna del seu propietari és el català i, com sempre, parlem en català. Mentre espero que em donin l’encàrrec, entra un client que parla castellà i ell se li adreça en castellà perquè és un comerciant que, si pot, parla amb cada client com el client parli. Fins aquí, un bon professional de l’art de vendre.
Tot seguit, entra una noia de raça negra i fa una pregunta en català. El propietari de l’establiment li respon en castellà. Ella segueix parlant en català i ell segueix atenent-la en castellà sense immutar-se. No s’adona ni per un moment que no està seguint el seu lema d’atendre, sempre que li sigui possible, en l’idioma del client. Aquí no serveix l’explicació del servilisme lingüístic automàtic cap al castellà en primera instància (després de tres-cents anys d’imposició, repressió i menysteniment) perquè la noia parla reiteradament en un català perfecte. També és una actitud vull creure que inconscient però, aquest cop, de discriminació. La situació resulta surrealista en general i summament ofensiva i desencoratjadora per a ella.
A mi em fa sentir avergonyida del botiguer i de tots els catalanoparlants que fan el mateix constantment; discriminar el seu interlocutor pressuposant que no entén el català o que és millor parlar-li en castellà, fins i tot quan s’està expressant en català. Per això al meu país sempre parlo amb tothom en català, perquè és el meu idioma i així mostro consideració i confiança cap a la persona que tinc davant. Alhora contribueixo a la supervivència i prestigi d’una llengua meravellosa i que només puc parlar aquí. Tinc la resta de països del món per parlar-hi castellà (que m’encanta), anglès (l’idioma global) o com bonament puc. Per tant, només parlo en castellà, anglès o com bonament puc a Catalunya si el meu interlocutor em diu que no entén el català i en té motius. Tot plegat resulta d’allò més natural i és rebut com una mostra normal d’educació, proximitat i inclusivitat, perquè la gent és força més espavilada i cosmopolita del que molts voldrien. Però, és clar, per poder respectar els altres primer cal respectar-se un mateix.
