Joan Solé: "Tinc un cinema familiar a casa"

VilaverdJoan Solé té 62 anys i treballa d’agutzil al petit poble de Vilaverd, a la Conca de Barberà. També és qui posa les pel·lícules al cinema de Montblanc, perquè aquesta és la seva passió. Tant és així que a casa seva va decidir construir-se un dels cinemes més petits de Catalunya, de només 21 metres quadrats. El cinema consta d’una habitació minúscula, on hi ha el projector i les cintes, i d’una sala amb nou butaques individuals per gaudir, en família, del setè art.  

Quan va fer aquest cinema? I per què?

— El vaig fer entre el 2003 i el 2004 perquè sempre he tingut afició al cinema, ja de petit. El meu padrí, en pau descansi, venia les entrades a la taquilla del cinema de Vilaverd i jo sempre tenia la dèria d’anar cap a dalt a veure la màquina. Però allò es va acabar. Crec que l’última pel·lícula, que era una de l’Oest, la van passar el 1978. 

¿I de tant pujar li van deixar passar pel·lícules?

— Des de l’Ajuntament van preguntar si algú s’oferia per fer cinema. I com que a mi sempre m’ha cridat l’atenció... Vam arribar a un acord i vaig anar a la Riba a tirar cinema. 

A la Riba? Allà ensenyaven cinema? 

— A la Riba i a Picamoixons hi havia cinema cada diumenge! I jo hi vaig anar uns quatre mesos, per formar-me. Quan em vaig veure capacitat, entre cometes perquè quan ets jove tot ho veus molt fàcil, el vam engegar aquí. Va durar dos hiverns. El fèiem en un local, al sindicat del poble. I també, cada diumenge. 

¿La gent del poble no tenia televisor? 

— Sí que en tenia, però el cinema era com un acte social i hi venia molta gent. Però va ser difícil, perquè es va començar amb una màquina que havia estat molts anys parada... El públic va haver de tenir molta paciència. L’aprenentatge l’ha de pagar el que ve a veure la pel·lícula...  

¿I el local estava muntat com un cinema?

— Sí, era una sala quadrada d’uns 100 metres quadrats on fèiem alguns actes de la festa major. Però va tancar.

¿I ja es va acabar el cinema a Vilaverd?

— Vaig intentar engegar amb cinema de súper 8. Recordo que havia d’anar a buscar les pel·lícules a Barcelona, però no era el mateix. No venien senceres, faltaven trossos... La gent també va tenir molta paciència, però al final ho vam deixar córrer. No hi havia diners... 

Des del 78 fins al 2003, ni cinema ni res. 

— No res. 

I vostè volia un cinema? 

— Sí, esclar, però els cinemes avui dia tiren enrere, no endavant. I per muntar una cosa així cal que els polítics o algú t’ajudin i et donin una empenta. Hi va haver una temporada que vaig fer cinema al poble, però en DVD. Era al local social i em va ajudar gent de l’Ajuntament. Vam fer una cabina i tot. Jo posava la màquina, vaig comprar els objectius i fèiem cinema un cop al mes, però les pel·lícules eren molt cares. 

Quant val una pel·lícula? 

— Avui dia entre 300 i 400 euros, i potser no són ni d’estrena. Jo aquí tinc rotllos de pel·lícules que vaig comprar i els puc passar totes les vegades que vulgui, però no les puc exhibir al públic. 

Ni gratis? 

— Oh, potser em tocarien el crostó. 

A Montblanc sí que hi ha cinema... 

— Sí, allà faig d’operador del cinema del Casal de Montblanc. Passem pel·lícules els dissabtes, els diumenges i els festius. Jo soc el que posa les pel·lícules. Aquest estiu vam passar Alcarràs. Truques a la distribuïdora, pagues el que et diuen, ho fas legal i s’ha acabat la història. 

¿I un cop es compra la pel·lícula ja és del cinema? 

— Ui, no! Tu quan la compres no la tens físicament. La tens per internet. Mira, ara m’estic descarregant la d’aquest cap de setmana. Però va encriptada. Tens unes hores concretes... Quan me l'hagi descarregat del seu servidor al meu no la podré obrir. M’han d’enviar uns codis que he de posar a la màquina, que té en compte el número de sèrie. I la podré obrir dissabte, però diumenge s’acaba. 

En canvi, en aquest cinema que té a casa pot fer el que vulgui. 

— Aquí sí. I tant que sí. 

¿I hi ve gent del poble?

— No gaire, perquè els dies de festa és quan he d’estar passant la pel·lícula a Montblanc. Algun dia ens trobem dos o tres matrimonis, però avui dia tots anem molt atrafegats.  

¿Ha arribat a omplir les nou places? 

— Sí, amb la família. És que aquest és un cinema orientat a casa. És familiar. 

¿Dels més petits de Catalunya?

— Sí, segurament... Sé que a Tàrrega hi ha companys que tenen una cosa similar.

Quants diners hi ha invertit? 

— Al començament, quan tot estava en vigor, costava un ull de la cara. La màquina em va costar 50.000 pessetes... Però això, de valor, no en té cap. El més car són les hores, perquè tot això ho he fet jo. 

¿I a casa què li diuen? 

— A casa... Gràcies a déu tinc una família que em dona suport. Si la meva senyora no s’hi hagués implicat...  

¿Ella s’anima a veure pel·lícules? 

— Sí, ara potser no tant perquè tenim això de Montblanc. 

Quina és la pel·lícula que més li agrada? 

— Mamma mia! La primera que van fer. M’encanta. La meva dona em diu que em dec saber tot el vocabulari. Avatar, la primera, també m’agrada molt. 

Mamma mia!, Avatar... Són de gèneres molt diferents, no? 

— A mi m’agrada la comèdia i el drama, i a part les de l’Oest. 

I abans de fer-hi un cinema, en aquesta sala què hi havia? 

— Aquí abans hi tenia el cotxe. Que hi entrava molt just però hi entrava. Això fa set per tres metres. Però vaig fer fora el cotxe per muntar el cinema. 

¿I ara el cotxe dorm al carrer? 

— Sí.

A la dona també li va semblar bé... 

— Almenys no va fotre el crit al cel. 

Abans comentava que hi ha altres cinemes petits. ¿Es coneixen entre vostès? 

— Sí, ens coneixem molts. De sonats així n’hi ha bastants. Quan et fiques en aquest món al·lucines. Però això es perd perquè els que venen darrere no... Tot això ho han fet perdre les distribuïdores. 

Li agradaria que tornés? 

— Sí, i tant. Crec que és més nítida la cinta que no pas el projector. Tu et poses davant d’una pantalla tirada en projector i poc o molt sempre veuràs els píxels. Amb cinta, si no està ratllada, et poses davant de la pantalla i és fabulosa. És perfecta.