El convent sota la muntanya
Ubicat a les faldes de la muntanya de Santa Bàrbara, la silueta del conjunt arquitectònic es confón amb el seu entorn natural
Al fons del nostre disc dur guardem, crec que tots i sovint, records vinculats a olors, gustos, sons o sorolls… L’altre dia, baixant a la capital des dels confins de la nostra demarcació, comentava amb un tiet meu un record vinculat a una famosa pizzeria del Cap i Casal ara ja desapareguda.
Una cosa semblant, potser per haver-ho vist en algunes teles o dibuixos de Picasso o, simplement, de recordar aquella sufocant calor que ens feia xorrar la suor per sota la gorra en anar-hi, em passa cada vegada que retorno als peus de l’escalinata del convent de Sant Salvador d’Horta. També conegut sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels d’Horta de Sant Joan. Ubicat a les faldes de la muntanya de Santa Bàrbara, provoca que la silueta del conjunt arquitectònic s’acabi confonent amb el seu entorn natural.
El conjunt del convent respon, com tots els de la seva condició, a la seva pròpia evolució artística i històrica. Des dels elements gòtics fins als barrocs, passant per interessants mostres de l’art del Renaixement, ens vinculen amb la presència primer dels templers, més tard dels hospitalers i, finalment, dels franciscans –els que realment fundaren el convent i el vincularen al culte de la Mare de Déu dels Àngels.
Més enllà dels valors intrínsecs de l’empremta, com ja dèiem, artística i històrica del cenobi, Sant Salvador d’Horta –com també passa amb Escaladei– ens permet trobar-nos, de cara i sense gaires floritures altisonants, amb alguns dels preceptes més purs de la teoria sobre la no-intervenció en edificis patrimonials de John Ruskin, un dels personatges més destacats de la intel·lectualitat anglesa del segle XIX, amb una important producció literària sobre art i estètica.
Desenvolupada, la teoria ruskiniana, ens vol fer apropar al passat amb els elements reals conservats. Relacionada amb l’entorn i la natura de forma directa. Mantenint el que tenim sense afegir o millorar, com sí que passa en les intervencions de Viollet-le-Duc en espais com la ciutat fortificada de Carcassona o la socarrimada Notre-Dame de París.
Veure les restes d’alguns dels edificis del conjunt de Sant Salvador sense sostre, amb alguna finestra sense tancament, nues de pintura o tapissos, i afegint la prova del pas del temps amb l’erosió que s’ha provocat i rascada sobre i dins la pedra, ens apropa a l’estat en què Gaudí, Toda, Verdaguer i tants altres veieren les restes de Poblet i Santes Creus després de la desamortització del 1835.
Espais, com la resta de casa nostra, on passejaren sants, artistes, truans o qualsevol altre personatge, potser sí o potser no, que ens feren eterns.
