AMB AQUESTA pandèmia s’han eixamplat les virtuts dels pobles respecte a les ciutats. Es va veure clar quan durant les diferents onades moltes famílies es desplaçaven de les grans ciutats a les segones residències per respirar aire pur i estirar les cames a les terrasses molt més àmplies que els balcons dels seus pisos de quaranta metres quadrats. En aquests moments, després de gairebé un any de coronavirus i amb la mobilitat reduïda a la comarca, viure en un poble està bé, però ja es comencen a detectar mancances. La que més em dol és la falta de cultura que ha generat aquesta pandèmia en municipis petits. Pràcticament no es fan concerts, ni obres de teatre, ni exposicions... Només se sent el brogit del que es fa a les grans ciutats i no t’hi desplaces per no sentir-te malament. ¿Us imagineu quan el confinament era municipal? I no fa tant.
Les entitats, les que ofereixen vida cultural als pobles, s’han vist abocades a aturar la seva activitat o reduir-la a esdeveniments telemàtics, quan ja tothom està ben tip de teletreballar i comunicar-se a través d’una pantalla. Algunes han intentat potenciar la cultura com han pogut però la frustració constant de veure les dificultats a causa de les restriccions els ha fet plantejar si valen la pena tants esforços. No sé si és per por, per desídia o per falta de suport de les administracions, però, malgrat que s’ha demostrat que, ben organitzada i amb controls, la cultura és segura, el resultat és que s’ha deixat de generar cultura als pobles. Les persones la necessitem i ara mateix desplaçar-se a grans ciutats fora de la comarca no ens està permès. Sort d’alguns valents que no desisteixen en programar-ne.
