La demanda de lloguer supera l’oferta al Camp de Tarragona

TarragonaCada cop costa més llogar un habitatge en algunes poblacions del Camp de Tarragona, sobretot les situades a la línia de costa, i la capital n’és l’exemple més clar. “A la ciutat de Tarragona hi ha molta més demanda que oferta d’habitatges per llogar. Malgrat tot, els preus no estan pujant de manera important com en altres ciutats catalanes, per exemple Barcelona”, explica el vicepresident del Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària de la Província de Tarragona, Hèctor Guasch, que assenyala com a causes d’aquesta moderació dels preus -malgrat l’alta demanda- la poca o nul·la inversió dels propietaris en millores als habitatges, que fa que no estiguin en un estat millor, que els permetria demanar una quota mensual més elevada.

A les principals poblacions de la costa tarragonina també hi ha una gran demanda de lloguer d’habitatges que l’oferta absorbeix amb una gran rapidesa: un habitatge que surt al mercat triga escasses setmanes a trobar un llogater, segons confirmen les agències immobiliàries de la zona especialitzades en lloguer.

El regidor d’Urbanisme de Tarragona, Salvador Milà, coincideix en aquesta forta demanda de pisos de lloguer a la ciutat i destaca que un pis que surti al mercat de lloguer a la ciutat triga menys d’un mes a trobar llogater. Milà assenyala l’augment de l’oferta de lloguer social com una prioritat per intentar capgirar la situació. Per la seva banda, el president del Gremi de Constructors del Tarragonès, José Luis García, també adverteix de la necessitat de disposar de més pisos de lloguer social i diu que, per aconseguir-ho, cal seguir desenvolupant el pla general d’ordenació urbana de Tarragona i urbanitzar els espais previstos generant nous habitatges.

García reconeix que a la ciutat hi ha un nombre molt alt d’habitatges buits, però que la majoria estan en molt males condicions, amb problemes tècnics importants, i caldria una inversió considerable per fer-los entrar en el mercat de lloguer, una despesa que la gran majoria de propietaris no poden o no volen assumir.

Guasch, per altra banda, apunta que en l’últim any i escaig els API han notat que els qui tenen alguns estalvis a termini fix els han tret del banc per comprar propietats. Han adquirit pisos d’uns 100.000 euros i els han posat al mercat de lloguer per preus que poden anar dels 400 als 500 euros. Però la mitjana a la ciutat se situa ja per damunt dels 600 euros.

Llogar, més car que comprar

Des de l’any 2012 llogar un habitatge al Camp de Tarragona torna a ser més car que comprar-ne un. Només entre el 2007 i el 2012 aquesta tendència es va invertir. Va ser un parèntesi. Però accedir a una hipoteca actualment és molt més complicat que fa una dècada, quan l’entitat financera cobria el 100% o més de la hipoteca. “En aquests moments els bancs financen com a molt un 80% de la hipoteca i el comprador n’ha d’assumir la resta i les despeses, que en un habitatge modest de 100.000 euros superen els 30.000 euros. ¿Avui en dia qui té estalviats aquests diners? Molt poca gent”, explica el director de la Càtedra de l’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili, Sergio Nasarre, que apunta que aquestes famílies, en una situació més vulnerable, són expulsades del mercat de l’habitatge de propietat i van a parar al de lloguer, on hi ha menys garanties que en altres països, com Alemanya i els països nòrdics.

L’àrea costanera del Camp de Tarragona se situa entre les zones de l’Estat amb més demanda d’habitatge, perquè compta amb persones nascudes allà que hi volen seguir vivint i estrangers que hi volen fixar la segona residència o retirar-s’hi, que és el doble a la costa que la mitjana estatal. Això fa que el preu del lloguer es mantingui elevat. A mesura que ens allunyem de la línia de costa, els preus es van moderant, fins a arribar a les poblacions de més a l’interior, on el preu és molt més baix. Hi ha, doncs, un problema de cohesió territorial, amb una concentració de la demanda a la costa.

Llogaters a la força

El 65% dels assalariats cobren menys de 1.200 euros al mes, una xifra que a partir de la jubilació es pot veure reduïda a la meitat, i això se suma a les poques garanties davant dels propietaris, que fan contractes de tres anys. A més, els estudis indiquen que els habitatges de lloguer són de menys qualitat i estan en pitjors condicions que els de propietat. “No és estrany que en un estudi del 2015 el 80% dels llogaters reconeguin que no ho volen ser”, assenyala des de la Càtedra d’Habitatge de la URV Nasarre, que recorda que l’estat espanyol té la taxa de lloguer més baixa d’Europa, amb un 13% i, al mateix temps, un 40% dels propietaris tenen la casa pagada, el percentatge més elevat del continent.

Actualment ens trobem amb un habitatge que és difícilment assequible als joves que es volen emancipar per dos problemes estructurals. Un és l’atur, que continua sent molt alt i encara més en els joves (arriba al 45%), i l’altre és la falta d’estabilitat familiar, perquè els mil·lennials tenen relacions de parella estables d’un màxim de dos anys i això complica molt formar una família. La taxa de divorcis en la generació Xés molt elevada. Els desnonaments a partir de l’inici de la crisi es van produir en parelles de fins a 45 o 50 anys, que van tornar a casa dels pares, que ja tenien la casa pagada, i ara alimenten també el mercat de lloguer quan volen tornar a buscar un habitatge propi.

Pisos turístics

Des de la Càtedra de l’Habitatge de la URV, Sergio Nasarre assenyala que el nombre de pisos turístics a la ciutat de Tarragona augmenta any rere any i ja s’han detectat alguns problemes en algunes comunitats de veïns per la falta de civisme d’alguns turistes. Des del Col·legi d’API, Héctor Guasch considera que els propietaris que tenen un únic pis per destinar a lloguer ho tenen complicat per dedicar-lo al lloguer turístic a causa de la feina que representa atendre els llogaters, que van canviant gairebé cada setmana: “El lloguer turístic és rendible per als qui disposen d’edificis sencers i poden muntar una mínima infraestructura”. Per la seva banda, el regidor d’Urbanisme diu que a la ciutat “no hi ha un problema amb els pisos turístics” i que aquest fenomen està molt repartit en diferents zones de la localitat, i explica que estaran atents a l’evolució.

Mirant al futur

Nasarre afirma que Tarragona i Reus són “ciutats decreixents” a mitjà termini. L’estat espanyol és el segon país de l’Europa occidental amb una taxa de natalitat més baixa i també ocupa la segona posició pel que fa a l’emancipació juvenil més tardana. Tot això provocarà una baixada de demanda, perquè els fills que es vulguin emancipar poden arribar a tenir fins a dos o tres habitatges disponibles per herència familiar.

Des del Gremi de Constructors del Tarragonès, la visió és molt diferent i el seu president, José Luis García, afirma que la demanda d’habitatge no es reduirà en les pròximes dècades, perquè es creen més llars, i assenyala les previsions de la Generalitat. Les projeccions de l’Idescat preveuen una necessitat de 6.673 noves llars per al Tarragonès durant el període del 2016 al 2026, que ponderades pel pes demogràfic de Tarragona signifiquen que caldrà garantir un ritme mitjà de producció de 350 llars anuals.

En els últims anys el ritme d’habitatges iniciats a Tarragona ciutat ha sigut de menys de 200 unitats per any. Aquest desequilibri entre demanda i oferta ha provocat l’increment del preu en venda i en lloguer. Tant és així que el valor mitjà de l’habitatge ha augmentat un 13,4% l’últim any, i s’ha situat per damunt només de Barcelona (20,6%) i Madrid (15,5%). La mitjana estatal se situa en un 4%, segons les últimes dades recollides per Tinsa, l’empresa experta en taxacions immobiliàries i de més referència en el mercat immobiliari.

Aquesta falta d’habitatge a la ciutat de Tarragona ha provocat, segons García, que moltes parelles joves que havien començat buscant pis a la ciutat hagin acabat comprant o llogant en municipis pròxims, com els Pallaresos, el Catllar i Perafort, una tendència que es pot mantenir els pròxims anys.

Hi ha alternatives al lloguer i la hipoteca?

Més enllà del lloguer i la hipoteca trobem unes altres figures legals per accedir a l’habitatge, però són desconegudes per la gran majoria de la ciutadania i topen amb algunes traves. Un d’aquests casos són les tinences intermèdies, conegudes també com a propietat compartida, regulada per llei des del 2015. Aquesta figura legal permet l’adquisició progressiva de la propietat sense haver de fer una inversió inicial tan important com és amb la totalitat. Per exemple, es compra un 20% de la propietat i la resta es paga amb una quota mensual acordada entre els dos implicats en l’operació. El propietari material -el comprador- gaudeix de tota la propietat i el propietari formal -venedor- cobra una quota pel que encara és propietat seva.

D’operacions d’aquesta mena se n’han fet molt poques fins ara, segons l’advocat Andrés Labella, que actualment està fent el doctorat a la Universitat Rovira i Virgili sobre el marc legal de l’habitatge col·laboratiu. “Hi ha un gran desconeixement per part de la gent, i les entitats financeres hi estan posant moltes traves quan la propietat està hipotecada. A més, els propietaris volen cobrar els diners de cop i descarten la propietat compartida”, explica Labella. Des del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Tarragona no es té notícia d’una operació d’aquesta mena a les comarques tarragonines.

“Es tracta del canvi més important en la propietat de l’habitatge des de Napoleó quan va eliminar la propietat a trossos. Amb la propietat compartida s’actualitza”, afirma Nasarre, que apunta la propietat temporal com una segona alternativa, que es pot adaptar molt bé a la filosofia de vida dels mil·lennials. En canvi, el director de la Càtedra d’Habitatge de la URV no es mostra gaire favorable a l’economia col·laborativa en l’habitatge: “Fórmules com el cohousing i el coliving estan cada cop més de moda, però em genera dubtes, ja que viure en una habitació i tenir zones comunes com el menjador i el lavabo quan ets adult et resta intimitat i llibertat. Hi ha una precarització”.

Sobre les cooperatives, Nasarre apunta que les famílies que les integren han d’estar molt coordinades i amb interessos comuns. Altres figures com la multipropietat, que en èpoques anteriors havien experimentat un boom, han caigut en desús.