FINS ARA SABIA, però em quedava lluny, que les històries que s’han sentit sobre el coronavirus a dins i fora dels hospitals eren i són una tragèdia. Per a alguns són números en una pantalla que cada dia augmenten, mentre que d’altres parem atenció a una corba que ens diuen que ha de baixar i sembla que ho fa però a pas de carro. Les mesures, algunes sense sentit, es van allargant en el temps i fan que cada cop estiguem més cansats, emprenyats i fastiguejats i, mentrestant, encara hi ha gent que nega tot el que està passant perquè pensen que això no és cosa seva. Dir que no, no farà desaparèixer el problema. En aquesta segona onada, sobretot en l’àmbit rural, hem començat a posar nom i cara als afectats, i és dur. Ànims a tots ells i a les seves famílies i gràcies a les persones que en teniu cura.
