Pepa Plana: “M’agradaria molt poder jugar una estona al Teatre Nacional de Catalunya”

VallsLa pallassa vallenca Pepa Plana actua al Teatre Principal de Valls divendres 14 de novembre. Hi representarà A cada pas, el seu darrer espectacle. Aquesta pallassa que assegura que viu “al món del sí”, ha rebut al llarg de la seva carrera premis com la Creu de Sant Jordi o el Premi Nacional de Cultura i, segons revela en aquesta entrevista, acaba de rebre un nou “regal dels Déus”. 

Des de quan fa de pallassa? 

— De pallassa, sent-ne conscient i d’aquesta manera… el primer espectacle el vaig estrenar el 1998, però dos anys abans ja hi coquetejava. Farà gairebé 30 anys. 

Sempre ha dit que no tenia un pla B. Però si no hagués pogut ser pallassa, què hauria sigut?

— Pallassa. 

No hi ha alternativa? 

— Encara et respondria quatre o cinc vegades el mateix. No ho he triat. Tot m’hi ha portat. No te’n pots escapar, m’ha tocat i quina sort... L’Slava Polunin, que és un pallasso rus a qui admiro bastant, diu que a qui és pallasso li és fàcil, però a qui no ho és li serà impossible. 

Pallassa i pallassa. 

— Si em diguessis "pots ser dues coses", m’agradaria molt pintar. Més que escriure, que també admiro la gent que escriu o que fa música, m’agradaria molt saber explicar les coses gràficament, en dibuix, pintura. Però com deia el Polunin, em serà impossible. 

Recorda la primera vegada que es va posar el nas dalt d’un escenari? 

— Si i va ser imprevist. Estudiava any dramàtic, devia ser l’any 1986, a l’Institut del Teatre de Barcelona, i em vaig assabentar que hi havia un stage internacional de teatre, amb una gran senyora del teatre europeu que era Ariane Mnouchkine, del Theatre Du Soleil, que era com Déu a la terra. Era gratuït. Només t’hi havies de presentar i ella et deia si t’acceptava o no. Una companya i jo vam anar cap a París fent autoestop. Hi havia una cua de gent… Quan entraves et preguntava per què volies fer l’stage, que era de dues setmanes. Jo li vaig dir que tenia moltes ganes de jugar. Em vaig sentir idiota per respondre allò, però em van agafar. Allí em vaig posar per primer cop aquella màscara deliciosa… aquell nas em va alliberar. Buah, que bèstia. Però encara vaig negar la pallassa durant deu anys… 

I amb una màscara tan petita, no li ha fet mai vergonya pujar dalt d’un escenari?

— Jo soc bastant pocavergonya… però a vegades tens por al ridícul. Però assajo molt. Soc terriblement covarda! 

És a força d'assajar molt que es troba algun número dels que segur que funcionen? Amb això riuran!

— Sí, però no te’n pots refiar mai de les bones idees. Sobretot quan vas a fer riure. 

Aleshores, com es fa? 

— Seduint. Hi ha més treball de seducció. Que t’entenguin, que entrin en el teu univers, en la teva bogeria i que t’estimin. Després riuran de la cosa més fràgil. Si el públic no t’estima no riurà mai. 

I a vostè el públic l’estima? 

— A vegades no! Hahahahaha. Hi ha molts colors d’humor. Hi ha qui explica acudits, fan un humor local, verbal, directe, però que caduca amb el temps. També hi ha actors còmics que fan vodevils i interpreten un personatge. Un color d’humor deliciós però sempre vinculat a un personatge. Els pallassos i pallasses fem un humor des d’un món d’abstracció, buscant l’essència humana. I això ens fa universals i que no caduqui en el temps. I no ens vivim com a personatges. No és com dir “ara faré el paper de pallassa”. És el ser. Soc. Per això cada pallasso té la seva essència. Ni tampoc ens disfressem, ens vestim! 

Després de tants anys a l’escenari, se li perd la por?

— No! Jo em poso frenètica abans de pujar a l’escenari. He de saltar en pònting. I per moltes vegades que hagis saltat, t’has de posar l’arnès, confirmar que està ben lligat, travessar el pont i veure que… sí, sí, m’he tirat moltes vegades, però ara has de saltar aquest pont… 

Com és A Cada Pas?  

— Em vaig plantejar tres reptes potents en aquest espectacle: no parlar; que tot càpiga en dues maletes, perquè jo treballo molt fora, lluny o molt lluny i cada vegada les maletes han de pesar menys. I la darrera és… aaaaah! Aquesta sí que fa vertigen: treure’m la màscara. Vaig pensar: i si ja no la necessito? I he aconseguit els tres reptes.  

I costa tant sortir sense la màscara? 

— No. No me'n recordo. He fet també un canvi de maquillatge, que és com una altra màscara. I crec que estic essencialment més pallassa que mai. La pallassa soc jo, no la màscara. 

On li agradaria actuar ara mateix? 

— Jo he tingut sort. No m’ha caigut d’un cocoter, però he tingut molta sort i he treballat en llocs meravellosos del món. L’Odin Teatret de Dinamarca, el Teatre Nacional de Caracas, a l’Argentina en teatres meravellosos… i aquí també. M’agradaria molt actuar al Teatre Nacional de Catalunya. Perquè he actuat en teatres nacionals de fora i, en canvi, aquesta porta… 

Hi ha picat? 

— Sí, diverses vegades i presentant diferents projectes i amb diferents directors, però no s’obre. També m’agradaria molt al Teatre Lliure de Barcelona. Però això del TNC… no vull que em doneu tots els premis del món mundial, però, per favor, m’agradaria molt poder jugar una estona al Teatre Nacional de Catalunya, a la casa gran, perquè també és meva. Però en aquests moments no hi ha cap mena de possibilitat. Però després penso… si ha de venir ja vindrà. I aleshores venen els regals dels Déus. I et venen a veure per proposar-te que donis classes al Theatre du Soleil, a la Cartoucherie de París. 

Ostres! 

— Allà vaig començar com una nena i ara em venen a buscar de la Cartoucherie estimada… és meravellós. 

I quan comença? 

— A l’abril. Em vaig posar a plorar perquè la vida és meravellosa.