Des de fa unes dècades, moltes de les places més reconegudes del món occidental s’han convertit en grans rotondes concebudes per al trànsit rodat, relegant el ciutadà a la perifèria –quan no a simples voreres– d’aquests espais. Aquesta metamorfosi ha alterat profundament la manera com entenem la plaça: ja no és aquell escenari de trobada i convivència que coneixien els nostres avis, sinó un espai de pas, sotmès a la lògica del vehicle.
A Tarragona, la plaça-rotonda per excel·lència és la que dona la benvinguda a tots aquells que arriben des del Camp: la plaça Imperial Tàrraco. Punt d’entrada i de distribució, centre simbòlic i funcional alhora, aquesta gran circumferència resumeix com cap altra la tensió entre dues ciutats: la que es projecta per als cotxes i la que es viu a peu. Una mena de quilòmetre zero nostrat, en què el formigó i la història es miren de reüll.
L’espai, clau per entendre l’eixample tarragoní, va prendre forma entre les dècades dels cinquanta i seixanta, quan la ciutat començava a redefinir-se sota els paràmetres del progrés i del poder. Durant anys aquest punt va concentrar l’activitat administrativa i es va convertir, d’alguna manera, en el fòrum modern –però sense la gràcia ni la humanitat del seu precedent romà.
El vaixell insígnia de tot plegat és, òbviament, la seu del Govern Civil, obra de l’arquitecte gallec Alejandro de la Sota –aquest edifici ja va centrar un altre Ara Descobreix–. Al seu voltant, l’arquitectura ha anat mutant amb el temps, entre el racionalisme tardofranquista, l’eclecticisme institucional i els volums més anònims de finals del segle XX i inicis del XXI. Tot plegat forma un mosaic que parla de la ciutat que volíem ser i de la qual, en part, encara som: una Tarragona atrapada entre la velocitat i la memòria, entre la rotonda i la plaça.
A l’altra banda de l’avinguda Andorra, aquell edifici que va saltar a la premsa cap a l’any 2023 per esdevenir una trampa mortal per als ocells que passaven per la plaça. I al costat la vella Facultat de Lletres de la URV, que al mateix temps era l’antic Col·legi Internat dels Germans de les Escoles Cristianes, també conegut com a la Salle. Un conjunt d’edificis aixecats als anys vint del segle passat amb unes proporcions neogòtiques i clàssiques pel prolífic Josep Maria Pujol i de Barberà.
Entre l’avinguda Prat de la Riba i el carrer Pere Martell, bon parell d’homenots, la seu de Caixa Tarragona. Una construcció projectada per Salvador Ripoll Sahagún i la participació especial i artística del ceramista Julio Bono i l’escultor Joan Rebull. Un edifici que aviat sembla que acollirà oficines i espais de la Diputació de Tarragona.
Les construccions amb menys caràcter de la plaça –o rotonda– segurament són les veïnes de l’avinguda de Roma: l’estació d’autobusos i l’edifici de l’Administració de l’Estat a Serveis Provincials.
Avui la plaça Imperial Tàrraco continua sent més una rotonda que una plaça. El trànsit la travessa, els vianants la voregen i la ciutat la utilitza sense gairebé mirar-la. Però sota aquest cercle d’asfalt encara hi batega, discretament, l’esperit d’una plaça que espera ser redescoberta.
Potser algun dia –quan Tarragona torni a pensar-se des del peu i no des del volant– aquest espai trobarà la seva segona vida. I aleshores, entre el soroll dels motors i la remor dels records, potser hi veurem el que sempre havia estat: un lloc de trobada, un cor urbà, una plaça que només demanava que algú s’hi aturés.
