Trenta dies d’aventures en moto per l’Àsia central
Llorenç Miró explica l’accidentada ruta que va viure amb la seva Yamaha
Roda De BeràLlorenç Miró és un motard de Roda de Berà que fora de la Península ha fet rutes pels Alps, el Marroc, el centre d’Europa i també per Romania i Ucraïna. Va ser a partir d’aquest últim viatge, i aprofitant els 25 anys del desmembrament de l’URSS, que li va sorgir la idea d’una ruta per l’actual Federació Russa i les repúbliques de l’Àsia central, resseguint un bon tram de la mil·lenària Ruta de la Seda. L’objectiu era copsar l’actual situació social, política i econòmica de les ex-Repúbliques soviètiques gaudint al mateix temps d’anar en moto. I va convèncer el seu company en molts viatges, el vilanoví Josep Llorens, perquè l’acompanyés.
La preparació del viatge va durar un any i mig, i es van documentar a través de blogs i webs especialitzats i van obtenir visats, la part més ferragosa, ja que alguns països no tenen acords amb la UE i compliquen la tramitació. El visat de la Federació Russa li va costar 100 euros. També calia posar a punt la seva Yamaha XT660Z Teneré per recórrer milers de quilòmetres. Després van venir molts dies de dormir en una tenda i menjar a peu de carretera, a partir del 25 d’agost, data de sortida. A més de Llorens, l’acompanyaven en la ruta Marc Antoni Comadran -de Cerdanyola del Vallès- i el torrenc Quim Moreno, que va patir un accident en el primer tram del viatge, prop de la ciutat russa de Kazan. Va caure sol i va haver de ser repatriat després d’uns dies hospitalitzat.
Els Kalàixnikovs i el túnel
Van entrar a Rússia per les Repúbliques bàltiques, després de travessar França, Alemanya i Polònia. Van passar per Moscou i Kazan, van baixar cap a Samara per entrar al Kazakhstan, canviant paisatges de boscos i muntanyes i els cultius per la deshabitada estepa. A l’Uzbekistan van visitar la mítica ciutat de Samarcanda i el mar d’Aral. El Josep es va quedar allà per fer una altra ruta mentre el Llorenç i el Marc Antoni van continuar pel Tadjikistan, per recórrer 750 quilòmetres de la Pamir Road, una carretera que va paral·lela a la frontera amb l’Afganistan. “La presència de patrulles militars, amb els Kalàixnikovs al coll, és contínua en moltes zones, com la Pamir Road, que registra el 20% del tràfic mundial d’heroïna”, explica Miró. “Imposen”, afegeix. Miró recorda molt el pas tres cops per l’Anzob Tunel, al Tadjikistan, el més perillós del món a causa dels seus cinc quilòmetres de llargada, sense il·luminació, ni ventilació ni escapatòries.
El combustible és un altre problema. En aquests països entre una benzinera i una altra hi pot haver 300 quilòmetres; la majoria de vehicles funcionen amb gas,
Quan van voler tornar a entrar a l’Uzbekistan van tenir un problema amb els visats, ja que no els havien posat la data bé a l’ambaixada de Duixanbe, la capital tadjik, i van perdre uns quants dies amb els tràmits. Van aprofitar per fer petites excursions pel país. Un altre cop a l’Uzbekistan, el Llorenç es va pensar que havia acabat la seva aventura quan la moto es va aturar enmig de l’estepa, plovent, i no arrencava. Va acabar a la riba del mar Caspi, a la ciutat russa d’Astrakan, en un taller petit de motos nàutiques d’un conegut d’un amic d’un amic. Li van arreglar l’avaria i va marxar per trobar el Josep, mentre que el Marc Antoni, que s’havia avançat, va desaparèixer i li van recuperar la pista a Bielorússia al cap d’unes dies. Al Caucas va visitar Txetxènia, Geòrgia i Armènia, on va retrobar el Josep, que li va comunicar una molt mala notícia: el pare del Llorenç havia mort. Van decidir tornar cap a Catalunya. Va ser per Turquia, Grècia i Itàlia -amb ferris-. Els havia quedat pendent visitar Abkhàzia i Ossètia del Sud. El 9 d’octubre arribaven a Catalunya.
Miró explica que ha sigut “una experiència personal de superació i creixement, amb situacions molt complicades”. I una reflexió: “Les Repúbliques exsoviètiques són independents i han canviat la falç i el martell pels escuts nacionals, però continuen molt lligades a Rússia. Totes les relacions exteriors hi passen i els habitants de l’àrea es comuniquen en rus”. El viatge el va explicar amb fotos i petites cròniques a Facebook, però tenia clar que no s’aturava expressament per fer fotos: “M’ho volia passar bé gaudint del paisatge dalt de la moto”.
