OPINIÓ

Els tres descobriments Del Cardenal

L'Abat de Poblet reflexiona al voltant de la figura del Cardenal Vidal i Barraquer

L’any 1968 s’escaigué el centenari del naixement a Cambrils de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Amb aquest motiu la revista Serra d’Or, publicada pels monjos de Montserrat, li dedicà un monogràfic. Certament aquell any jo era un infant molt menut, però en ser el meu germà gran subscriptor de Serra d’Or, la revista caigué a les meves mans i els meus ulls sorpresos feren un primer i infantil descobriment del Cardenal, un cardenal de l’Església que havia estat exiliat durant la Guerra Civil -cosa habitual- i després -cosa sorprenent-, i la seva figura havia sigut inexplicablement silenciada durant molts anys. Res a veure amb la imatge que fins llavors jo pogués tenir d’un cardenal rodejat d’honors i complaences oficials com era habitual en l’època. Amb els anys vaig anar descobrint la figura del Cardenal, cosa no pas tan difícil en una ciutat com Tarragona, on mai la seva figura es desdibuixà del tot i on restaven molts testimonis del seu pontificat i de la seva vida entre els preveres de la diòcesi. La meva família paterna, amiga del bisbe màrtir, avui ja beat, Manuel Borràs, també servava records de la figura que el meu pare anomenava el Cardenal, sense afegits onomàstics.

Al llarg de l’any 1978 vàrem viure a Tarragona un segon descobriment del Cardenal amb la preparació i el retorn de les despulles. De la mà del Dr. Pont i Gol, Tarragona recuperava a la fi una de les figures més emblemàtiques de l’Església a Catalunya i a Espanya dels primers 40 anys del segle XX. A través del Full parroquial poguérem llegir en el relat de mossèn Joan Viladrich, el seu fidel familiar, la marxa a l’exili durant la tràgica persecució de 1936 a 1939 i la mort a Friburg del Cardenal. Certament el missatge del retorn fou la pau, la reconciliació, la superació de les antigues divisions per afrontar tots junts un futur que es presentava difícil, incert, però esperançador. Per afrontar-lo calia conèixer la nostra història i recuperar les figures que per una raó o una altra havien quedat enfosquides amb l’ombra del dubte malintencionat. Escrivia el Dr. Pont i Gol el maig del 1976: “Era com si ell m’ho demanés, repetint-me les paraules del seu testament: «Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona»”.

El tercer descobriment fou de mossèn Ramon Muntanyola, mort pocs anys abans que les despulles del Cardenal retornessin a Tarragona, a la seva seu. És una biografia que, com confessava en la introducció a la primera edició, li anà colpint el cervell dia rere dia durant molts anys; la biografia d’un personatge pel qual sentia veneració i estima, com ho escrivia: “Ell, ni que estigués físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, sens dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare”.

Diligite alerutrum [Estimeu-vos els uns als altres] fou la seva divisa episcopal. Visqué situacions i períodes molt difícils, fou calumniat, perseguit i exiliat. Un Poblet encara sense vida monàstica fou escenari de la seva detenció partint vers el que semblava una mort anunciada i inevitable. El dolor marcà l’última part de la seva vida; dolor per l’assassinat de tants seus preveres, del seu estimat bisbe auxiliar: dolor per un país dessagnat en una cruel guerra, a la fi el dolor per una victòria sense pau. El seu llegat no pot ser altre que la pau, el mateix missatge del seu pontificat, del seu exili, el seu missatge de sempre.

Més continguts de

El + vist

El + comentat