La xarxa que ens subjecta
Soc de les típiques persones que quan volen saber alguna cosa curiosa, com per exemple l’edat d’algun famós, agafen ràpidament el mòbil i ho busquen. També busco receptes de cuina amb els ingredients que tinc en aquell moment a la nevera, dubtes ortogràfics escrivint articles com aquest, els horaris de restaurants o botigues que m’interessen. Compro entrades, envio e-mails, escolto música, consulto els comptes bancaris. Fins i tot busco l’estat del trànsit quan he d’agafar el cotxe per anar relativament lluny. Tot això amb el mòbil amb connexió perquè, per sort, tot ho sap.
Em considero una persona totalment dependent d’internet, no per la quantitat d’hores que l’utilitzo, que són moltes, sinó perquè no tindria la resposta immediata als dubtes que em sorgeixen. I de tot plegat en vaig ser conscient fa uns dies quan a la feina ens vam quedar sense internet. Finalment la connexió va tornar, però durant unes hores em vaig sentir a l’edat de pedra, sense recordar que fa vint anys tampoc teníem el que tenim ara. On són les Páginas amarillas, el llibre de receptes de l’àvia Remei, l’enciclopèdia i el diccionari o simplement quedar amb la intriga de no saber l’edat del famós de torn? Volem la immediatesa, i això ens ha fet esclaus de la xarxa. Una xarxa que ens subjecta com a societat perquè li hem donat el poder, les nostres dades, tot. I és un gran descobriment, útil i necessari, però, si es trenca, on caurem?
