Publicitat
Publicitat

CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 22/09/2017

Pep Masoliver, detingut per la Guàrdia Civil

En Pep és una bona persona, honesta i treballadora. Que no busca mai problemes, al revés, és un gran mediador perquè no vol que la gent estigui malament. És una persona a qui no li agrada la política, i no és simpatitzant de cap partit polític.

Som una família de classe mitjana. Ell no és un alt càrrec, sinó que és un treballador d’una petita empresa privada que es dedica a la gestió de dominis d’internet (en aquest cas, del .cat i del .barcelona ).

Dimecres, en el marc de l’operació policial de què tant es parla, la Guàrdia Civil va entrar a casa nostra per escorcollar-la, i en Pep en tot moment va facilitar la feina dels agents i no es va negar a res del que li sol·licitaven.

Tot i així, el van detenir. No sabem per què.

Ahir, dijous, el seu fill de 7 mesos es va despertar buscant el seu pare, per jugar i fer petarrots i petons com fem cada matí. Però ell no hi era. Pep, et trobem a faltar.

SANDRA LACRUZ

RODA DE TER

Manifest històric

Es pot estar d’acord o no amb el manifest 1-O. Estafa antidemocrática (sobretot amb el títol) que va promocionar El País diumenge, però, almenys, recull finalment el rebuig a les polítiques del govern de Rajoy i aposta per “un futur comú, lliurement elegit, en el marc d’una Espanya plural”. Quan un amic em va passar el Manifiesto de profesores de universidades españolas sobre la situación en Cataluña (que encapçalaven Savater, García de Cortázar i diverses desenes d’historiadors a El Mundo dilluns), em va sorprendre la poca perspectiva de la història: la serp són els nacionalismes, que porten a la barbàrie (encara que al segle XIX el nacionalisme hagués sigut alliberador), mentre s’apel·la a la dolorosa experiència espanyola, se suposa que per evitar-la, encara que estigui clar el nacionalisme que la va guanyar.

Però si no vaig signar principalment va ser per l’absència de la història. Res de la política anticatalanista de Rajoy o de les clavegueres d’Interior. Cap crítica o aspiració constructiva: “Actuïn amb la màxima celeritat, fermesa i determinació per protegir els drets de tots”. ¿Fins a acabar amb la llibertat d’expressió i santificar la llei mordassa?

RICARDO ROBLEDO

BARCELONA

Miquel Iceta

Quan Iceta va veure el cartell del referèndum li haurien d’haver vingut dues coses al cap. La primera és que els catalans no busquem un xoc de trens sinó una bifurcació pacífica. I la segona, que només hi ha dos carrils: la seva tercera via ja no hi és perquè ha anat a parar a la paperera de la història de les propostes fallides.

Quan el govern espanyol ordena una repressió contra les institucions catalanes, si continues amb ambigüitats et quedes fora del mapa polític. Ja no es tracta d’un referèndum sinó de dignitat.

Quan alguna cosa em fa basarda penso en l’obra de teatre dels Pastorets. Em transporta a quan era petit. Hi vaig pensar molt el dia que Iceta va fer vibrar els seus amb aquell “ ¡Por Dios, Pedro, líbranos de Rajoy y del PP! ” Em va venir a la memòria l’escena de Satanàs quan fa tremolar el teatre dient a l’arcàngel Miquel: “I on és aquest Messies que anomenes? Com és que no ve al món per redimir-lo? Com és que triga tant?” I li etziba: “Raons, Miquel! Raons i totes falses!”

Sortir a demanar diàleg quan Pedro Sánchez està atiant el foc de l’article 155 és una presa de pèl que no s’hauria de permetre ni el PSC. Molta sobreactuació, poca política i cap proposta. Silenci còmplice.

MARIÀ MARTÍ

BÓIXOLS

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT