On és el PSC?
Les lleis democràtiques teòricamenet hi són per garantir el dret a decidir, defensar la llibertat d’expressió i imposar la independència dels poders. Malauradament a Catalunya, i sota una Constitució que avui dia pocs han votat, els fets parlen per si sols.
Això ho tenen molt present els antics membres del PSC. Quan aquest partit va aparèixer després del franquisme, molts dels seus afiliats s’havien oposat a les lleis injustes de la dictadura. Paradoxalment, els membres del PSC actual s’han arrenglerat amb el partit a qui van jurar obediència, el PSOE, i no se’n veu cap al davant del dret a decidir català.
D’altra banda, el PSOE ha jurat donar suport al PP i a la monarquia en contra del dret a decidir català. Conclusió: el PSC i el PSOE s’han fet còmplices dels hereus d’una Espanya grisa, monàrquica i constitucional, que no pas moral. És a dir, s’han fet còmplices de matar la democràcia catalana. Així doncs, llarga vida al rei. Mentrestant, caldrà esperar si el PSC retorna a la seva ètica original.
DAVID RABADÀ
BARCELONA
No ens els feu grisos
Quan jo era petit, els grisos em feien por. Eren una mena de policia política, a les ordres de Franco i de magistrats del sistema dictatorial regnant aleshores. Ara no en tinc, de por, però demano al senyor Rajoy, al seu ministre Zoido i al seu delegat Millo que no facin de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil uns nous grisos del segle XXI. No necessitem policia política ni jutges i militars al servei d’un partit. Cal escoltar la gent, que sol ser ben pacífica.
XAVIER SERRA
GIRONA
Encara no hem guanyat...
...però ells ja han perdut; amb l’acció armada -ho és!- de dimecres, l’estat espanyol ja ha perdut. Ha perdut davant tothom, davant els mitjans de comunicació internacionals, davant l’opinió pública i política mundial, davant l’opinió de qualsevol persona equànime i de bona voluntat. El que han fet és la demostració que no tenen altra raó (?) que la força. Ara ens toca a nosaltres. Hem de manifestar-nos, ens hem de fer sentir, no hem d’afluixar, però això sí: mantenint l’esperit de totes aquestes diades passades, és a dir, amb el somriure, pacíficament, festivament, cantant, sense deixar anar un crit contra ningú, sense trencar ni un vidre ni tirar una deixalla a terra; que tothom vegi la diferència entre un poble que exhibeix la seva raó somrient i un Estat l’únic argument del qual és la força. Ho tenim a les nostres mans. A guanyar!
AGUSTÍ VILELLA
CAMBRILS
Un país per als meus fills
He educat els meus fills d’una manera oberta. No hi ha temes prohibits i la veu de la més petita de casa, la Laia, val tant com les altres.
Com puc explicar la situació política actual als meus fills? Com pot ser que la mesa del Parlament rebi una querella per haver permès parlar del dret a l’autodeterminació de Catalunya? És que en política no es pot parlar de tot? És el deure dels polítics arribar a acords que recullin la voluntat del seu poble, una tasca impossible quan no t’escolten i t’eliminen del joc amb l’ús abusiu de la força.
Acabi com acabi tot, res no tornarà a ser igual. S’han sobrepassat massa línies vermelles. Hi ha una opinió legítima i el debat polític és present arreu. Això em satisfà, perquè anhelo un país madur, democràtic, obert, lliure, en què tothom valori el seu vot com el que és: un mandat per als nostres polítics. Aquest és el país que vull per als meus menuts.
Gràcies, senyor Rajoy. Cap indecís: els dubtes s’han esvaït.
MARIA ROMERO
IGUALADA
