Estem de dol
Ahir em vaig despertar abans de les sis del matí amb un sobresalt. El cor em va fer un bot i vaig notar una fiblada dolorosa al pit. De cop, la memòria em va retornar a les últimes hores de la tarda de divendres, i vaig retrobar els sentiments que em colpien quan finalment vaig aconseguir adormir-me: tristesa. Tristesa i desànim davant d’una situació dolorosa. Ràbia. Com és possible que estigui passant això? Impotència. Què podem fer? Qui ens pot ajudar davant de tanta injustícia? Quina és aquesta “justícia” que empresona idees i fa callar pensaments en nom d’una mal entesa democràcia?
Sé que aquests sentiments són compartits per molta gent en aquest país -i segur que també més enllà-. No em sento sola.
El meu cor plora per la marxa d’una persona bona com Marta Rovira, de fortes i clares conviccions però pacífica i dialogant, com volem que siguin els nostres dirigents. No deu haver sigut una decisió fàcil. Sisplau, que ningú gosi banalitzar-ho.
I el meu cor plora també per l’empresonament injust dels polítics que aquest matí no seran a casa seva amb els seus fills i persones estimades, compartint la vida i lluitant pacíficament per tirar endavant les conviccions de més de dos milions de catalans que, com jo, els vam escollir per representar-nos.
El meu cor plora com el dia d’ahir, que es va aixecar trist i plujós. Estem de dol i el cel ho sap i es va unir al nostre dolor. Avui tots som a la presó. Avui tots som a l’exili.
MARTA NAVARRO
TIANA
Catalana de sentiment
Soc extremenya de naixement i catalana de sentiment. No em poden obligar a sentir-me del lloc on vaig néixer, no es tracta de ser una cosa que no vols, soc catalana perquè estimo aquest país, i això preval sobre el fet circumstancial d’on vas venir al món.
Estimo aquest país perquè m’ha donat tot el que anhelava a la vida, una feina, una família, un benestar i, el més important, llibertat i oportunitats, sense preguntar-me mai el meu lloc de naixement.
No puc entendre com es tira per terra un país que ens va acollir en aquells temps difícils en què vam haver de deixar el nostre lloc de naixement per poder viure dignament, un país que ens ha ensenyat a lluitar per les nostres llibertats, en lloc de queixar-nos i conformar-nos, un país progressista en lloc de retrògrad, un país que vol avançar en lloc de retrocedir, un país del qual em sento orgullosa de formar part.
No vull ofendre a ningú, la llibertat de la persona li permet sentir-se d’on vulgui amb independència d’on visqui o hagi nascut, però demano com a mínim que es respecti si jo em sento part d’aquest gran país que és Catalunya.
FINA MOYA MUÑOZ
PREMIÀ DE MAR
Fins quan?
Fins quan viurem amb por? Por que la policia, la que ens ha de protegir, ens fereixi. Por que qualsevol de les persones que han optat per representar-nos i que democràticament hem escollit pugui ser privada de la seva llibertat. Por de lluitar pel que volem. Fins quan? Quin serà el dia en què el vot d’uns valgui el mateix que el dels altres? Quin serà el dia que s’escoltarà el poble que surt als carrers? Quin serà el dia que dialogaran abans d’utilitzar la violència? Aquest dia hauria de ser avui i ahir i la dècada passada. Estem al segle XXI, ¿encara hem de lluitar per drets que suposadament fa anys que estan vigents? Soc ciutadana de Catalunya i avui reclamo la meva llibertat ideològica, una policia protectora, el reconeixement dels vots i de les nostres decisions, la llibertat dels polítics que heu empresonat. Oriol, Joaquim, els tres Jordis, Carme, Dolors, Josep, Raül: us volem lliures, us volem a casa.
AINA CARCASSONA
BARCELONA
