CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 18/05/2018

Ho hauria d’haver gravat

Diumenge, 25 de març. Finalitza un cap de setmana negre. La Dolors acabava de declarar divendres i a les 17.15 h trucava per darrera vegada des del seu mòbil. Només va tenir temps de dir, plorosa: “Se’m queden…”, i li van agafar el telèfon. La seva última connexió al WhatsApp va ser a les 17.17 h. Ho tinc tot anotat, per si em falla la memòria. I és que no vull oblidar cap glop de ràbia, ni de tristesa, perquè, de moment, encara no puc perdonar.

Sabem per experiència, malauradament ho vam viure ja al mes de novembre, que qualsevol persona que entra a la presó té dret a rebre els familiars tan bon punt li donen cel·la. El dissabte, ja closa, encara no en tenia. Va ser la nit de dissabte a diumenge que ens vam assabentar que podria haver-hi la possibilitat de veure-la i, esclar, no vam trobar combinació de trens, ni estàvem per conduir, ni a aquelles hores de la matinada volíem molestar cap amic. Va ser aquí quan vam decidir trucar un taxista que s’havia ofert en dies anteriors a portar-nos per un preu arregladet, segons ell, 750 euros anar i tornar. Marxem en Bep, en Pau -els fills de la Dolors- i jo. I, a sobre, plou.

I, en plena ruta, el taxista em fa saber que, just al seient que ocupo, havia portat, feia pocs dies, el Sr. Enric Millo fent el mateix trajecte. Ves per on, ironies de la vida. I arriba el migdia i tenim gana. Ens parem a la mateixa carretera prop de Madrid. Sent diumenge, el restaurant és força ple. Porten la carta i demanem. Ja ens serveixen les begudes. Hi ha un televisor gran a l’angle esquerre de la sala… i comencen les notícies de La 1 de TVE. Surt la primera notícia en exclusiva: la detenció de Carles Puigdemont. Al moment, els mateixos cambrers, parlant amb els clients, es tornen bojos. Cridaven en veu alta insults i frases, que no vull reproduir, de manera excitada i exagerada. Entre aquella gent es va organitzar una festa, i als ulls els vaig veure odi. I sí, ho havia d’haver gravat en lloc de sortir plorant. Vam demanar el compte i vam marxar sense dinar.

I per què ho explico ara això? Doncs perquè estic cansada dels retrets que es fan a aquells que van escriure tuits fa uns quants anys, com és el cas del M.H.P. Joaquim Torra, que ja s’ha disculpat. Estic cansada de veure com gent de bona fe han d’anar a declarar per comentaris, acusats de delicte d’odi. N’estic molt cansada. I és que s’ha traspassat una línia impensable fins i tot al Parlament de Catalunya. Com gosen els promotors del 155 fer retrets ara? I fer-los amb el to en què ho fan! Segur que no els cal anar prop de Madrid, com haig de fer jo cada setmana, per veure i viure prop del seu entorn gent que critica els que som independentistes. Segur que han vist situacions com les meves, i potser les han viscut i tot, però ara callen. Perquè tristament vivim un moment en què a la política s’hi val tot. I en què guanyar vots i oprimir la ideologia del que pensa diferent preval per damunt del respecte.

¿Us imagineu una Dolors Bassa, una Clara Ponsatí, una Carme Forcadell, un Jordi Cuixart, un Toni Comín, un Quim Forn, una Meritxell Serret, un Oriol Junqueras, un Jordi Turull, un Josep Rull, una Meritxell Borràs, un Carles Mundó, una Marta Rovira, un Jordi Sànchez, un Raül Romeva, un Lluís Puig o una Anna Gabriel cridant o insultant? Impossible.

MONTSE BASSA

GERMANA DE DOLORS BASSA

Educació antiviolació

6 anys. “No parlis amb desconeguts”.

12 anys. “Torna a casa abans que es faci fosc”.

14 anys. “No et separis dels teus amics”.

16 anys. “No tornis sola, truca’m i et recullo”.

18 anys. “Parla’m mentre camines per saber que estàs bé”.

Aquesta és l’educació que rebem totes: si no vas amb compte, passa el que passa. Ens han educat per no posar-nos en el punt de mira dels violadors i, esclar, ens violen quan no fem cas d’aquesta educació que rebem.

¿És a nosaltres a qui ens han d’educar perquè no ens violin?

ALBA DOMINGO DOMÈNECH

VILANOVA I LA GELTRÚ

Més continguts de