CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 18/01/2019

El nostre preu

Quin preu tenim els catalans? Faig la pregunta en general però de manera especial al senyor Iceta i als seus col·legues socialistes. D’ençà que el seu cap a Madrid -entre altres coses cosignant de l’aplicació de l’article 155-, pretén que els diputats catalans independentistes al Crongrés de Diputats l’ajudin a aprovar els seus pressupostos, el senyor Iceta no para de “refregar-nos” milions per la cara. Com a gat vell de la política que és, deu saber allò que diuen: “Per fer política s’ha de tenir memòria”, però veient la seva actuació sembla que darrerament li falla la memòria.

Hauria de saber què significa una promesa cap a Catalunya en boca d’un governant espanyol: res. Quantes vegades han promès meravelles i abundàncies? Moltes. Quantes vegades s’han complert? Cap. Senyor Iceta, recordi-ho als seus caps a Madrid i a vostè mateix. De totes maneres, la realitat a hores d’ara és que no tenim preu, no estem en venda, no és una qüestió de diners, és una qüestió de dignitat. Espero que la seva memòria malmesa encara recordi el significat d’aquesta paraula.

AGUSTÍ VILELLA I GUASCH

CAMBRILS

Desesperant

Per més que ho intento, no puc. No arribo a entendre que en una situació crítica per a Catalunya i les llibertats democràtiques, els partits sobiranistes actuïn sense cap mena de sentiment unitari, transmetent una sensació de frivolitat i amateurisme gairebé sense límits.

Espanya ens ha perdut el respecte i es torna a permetre muntar xous com les detencions de Girona. Francament, no vull passar una vergonya infinita quan Manuel Valls sigui el nou alcalde de Barcelona gràcies a la dispersió del vot sobiranista o quan tinguem una representació escarransida al Parlament Europeu. No entenc per què per a alguns és prioritari guanyar primer l’hegemonia en el si del sobiranisme. ¿És que no coneixen la llei D’Hondt? ¿És que no poden calibrar l’abast de la desmoralització que patim al veure tant d’egoisme entre els que ens haurien de liderar a partir de propostes clares i creïbles? Haurem d’esperar un miracle.

FÈLIX TARRIDA

IGUALADA

Som el que (no) mengem

Com en un Barça-Madrid qualsevol, la polèmica -i el sectarisme- ha arribat al món de la teca. D’una banda, tenim l’establishment de sempre: els omnívors. I de l’altra, la força emergent: els vegans. Després d’una convivència més o menys harmònica, el “ball de bastons” ha començat. Els primers titllen els segons de ser uns esnobs elitistes i capritxosos i, alhora, intenten justificar-se apel·lant a noves hipòtesis científiques que semblen demostrar el “patiment” vegetal. Els veggies solen criminalitzar els carnívors per la seva (presumpta) manca d’ètica, tant per l’evident crueltat que rep el bestiar consumit com per la gran quantitat de menjar que se’ls destina i que podria pal·liar la fam humana, encara que obvien que part de l’aigua usada per l’agricultura intensiva serviria també per reduir les plagues de sed que pateix el planeta.

No soc veterinari, ni botànic, ni jutge i, per tant, no vull fomentar un maniqueisme pueril per dilucidar si pateix més un vegetal o un animal. Com que malauradament hem de sacrificar-los / matar-los per nodrir-nos, sempre haurem de pagar un peatge ètic i saber conviure-hi. Però això no hauria d’eximir-nos de l’ineludible compromís de bastir una societat molt més respectuosa amb “tots” els ésser vius. Perquè no es tracta d’assolir una utòpica puresa moral, sinó d’actuar amb la màxima responsabilitat possible. Siguem omnívors o vegetarians.

ÒSCAR PUJOL ESCANERO

BADALONA

Més continguts de