Nacionalitzacions exprés
Al jove futbolista de setze anys Ansu Fati, del Futbol Club Barcelona, nascut a Guinea Bissau, el consell de ministres li ha atorgat la nacionalitat espanyola pel procediment de “carta de naturalesa”, ja que fa deu anys que viu a Espanya. Així, disposant de la nacionalitat espanyola podrà ser seleccionat i jugar el Mundial sub-17 amb la roja. Bingo! D’aquesta operació se’n pot treure un missatge subliminar per a tots els joves que venen a Espanya: que aprenguin i practiquin en grau d’excel·lència algun esport que pugui captar a escala mundial llorers per a l’orgull patri, i que es deixin de foteses d’estudiar o treballar en algun ofici. Si hi ha investigadors o professionals d’alt nivell en les mateixes condicions, que no esperin ser tractats igual pel consell de ministres; estan molt enfeinats i no estan per banalitats. Que passin a la cua i que tinguin, ja no la paciència d’un sant, sinó la de tot el santoral o, com deien abans, ad calendas graecas.
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
Espanya, estat democràtic?
Alguns s’ofenen molt quan es compara Espanya amb Turquia o amb la Rússia de Putin, i per contrarestar aquestes afirmacions de falta de democràcia, sempre el mateix relat: Espanya està entre les democràcies més avançades del món. Doncs això no és ben bé així.
Potser en alguns aspectes és cert, però quan es tracta de temes d’estat, i especialment territorials -amb això no s’hi juga-, val tot, fins i tot la guerra bruta i l’atemoriment. Ben bé que ho van patir i ho estan patint encara al País Basc (vegeu els nois d’Altsasu condemnats amb greus penes que els destrossaran la joventut pel que a Cadis hauria sigut una simple baralla de bar). I ben bé que ho patim a tots els nivells a Catalunya, amb atacs constants, invencions de tota mena..., sempre ajudats de tota la maquinària: policia, jutges, premsa amiga, intel·lectuals, Íbex-35..., i amb el silenci còmplice o l’acció més bel·ligerant dels partits unionistes. Potser en alguns temes Espanya és una democràcia més o menys homologada, però l’índex de democràcia en el tema territorial baixa fins als nivells de Turquia o Rússia, ni més ni menys. Allà també es persegueix el dissident, se’l difama, se li inventen tot tipus d’accions i se l’empresona.
PERE PAJEROLS CASAS
BERGA
Xifres i manifestacions
Aquest Onze de Setembre es va celebrar als carrers de Barcelona la tradicional manifestació en defensa dels drets nacionals de Catalunya, la reivindicació del dret d’autodeterminació i la reclamació de l’alliberament dels presos polítics catalans. Des del 2012 aquestes manifestacions han sigut multitudinàries, sense que s’hagi volgut acceptar la magnitud d’aquesta expressió popular per part dels contraris als lemes defensats pels manifestants. Al llarg dels anys s’havia negat sistemàticament la xifra de més d’un milió de manifestants, i s’imputava a distorsions interessades dels manifestants. Aquest any, després de 24 mesos de repressió, disputes internes entre partits i lemes no gaire clars, la Guàrdia Urbana de Barcelona va calcular en 600.000 el nombre de participants. I els contraris al procés secessionista consideren aquesta xifra, que donen per bona, un fracàs! Això vol dir, en primer lloc, que la xifra de més d’un milió de persones a les altres Diades era correcta i, el que és més important, que es considera que l’expressió pública de 600.000 persones pot ser ignorada.
En qualsevol país democràtic, les organitzacions que convoquen manifestacions de més de, posem-ne, 100.000 persones, són cridades pels governs per conèixer les seves reivindicacions de primera mà. A Espanya, els dirigents de les organitzacions que han portat més d’un milió de persones al carrer, any rere any, estan empresonats.
MANUEL PÉREZ NESPEREIRA
BARCELONA
