Quan tot brilla, res il·lumina
Vivim envoltats de llums: pantalles, anuncis, neons. Tot vol cridar l’atenció, però ja no mirem res amb calma. Ens costa diferenciar el que brilla del que val la pena. Potser necessitem menys llum i més claredat. El que és autèntic no sempre fa soroll: de vegades, simplement hi és.
Inés Fernández de los Muros Monterde
Mollet del Vallès
Empobrir el que és públic, enriquir el que és privat
La penúltima ocurrència de Feijóo és un IVA del 0% per als autònoms que facturin menys de 85.000 €. Sona bé, però fa olor de menys ingressos públics i més excuses per continuar destrossant l’estat del benestar. El PP no busca alleujar l’autònom, sinó justificar noves retallades. El seu model és clar: enfonsar el que és públic perquè floreixi el que és privat i perquè els qui ells defensen facin caixa.
Està bé abaixar els impostos a les classes menys afavorides, però sempre que, com a contrapartida, els apugin als rics i grans empreses que proporcionalment paguen menys que elles. Hem d’entendre d’una vegada què significa treure diners públics per donar-los a empreses privades que persegueixen un benefici per repartir-lo entre els seus directius i accionistes –milers de milions, en molts casos–. Això només fa que els diners de les nostres pensions, educació, sanitat i infraestructures vagin a la butxaca d’uns quants. Feijóo ens vol amb assegurances mèdiques, pensions, col·legis i universitats privades. Però, i si el sistema col·lapsa, com el 2008? Qui rescata llavors el ciutadà corrent? ¿L’Estat a qui han minvat la capacitat recaptatòria? Hauran de pidolar els pensionistes a les portes de les esglésies? No ens deixem enganyar: el pla del líder del PP per a Espanya és un traspàs massiu de diners públics a la butxaca d’empreses privades i fons voltor. I això sí que és un abús que incrementa la bretxa social.
Miguel Fernández-Palacios Gordon
Madrid
Brunch
Fa uns anys, per quedar anàvem al lloc que tots coneixem: el bar de sempre, amb la barra de sempre, les cadires de sempre i les taules de sempre. Amb el temps, hem normalitzat canviar-ho per plantes que pengen, seients de marbre i fins i tot per res, perquè avui dia, per esmorzar en un dels famosos brunchs, sembla que hagis de demanar cita prèvia.
La nova tendència dels brunchs només deixa veure el que ja vam viure fa uns anys: la pèrdua del que és local a costa de l’arribada del turisme i de la gentrificació.
Cada vegada hi ha menys bars de barri i més locals “bonics”, pensats per a qui ve de pas. Les ciutats s’omplen de llocs que s’assemblen entre si, però on ja ningú es coneix. Tornar al barri on vas créixer ja no fa la mateixa sensació: els bars ja no són els mateixos, els preus tampoc. No es tracta d’estar en contra dels brunchs sinó de preguntar-nos què estem deixant enrere.
Kelly Vanesa Caiza Arboleda
Barcelona
Allò que la ciutat amaga
Llegeixo que un grup de persones van tenir el privilegi d’entrar a l’estació fantasma de Correus del metro de Barcelona, tancada des de l’any 1972. Explicaven que tot continuava igual, inclosa la publicitat dels anys setanta i els cartells. Em va impressionar pensar que, mentre la ciutat no para de canviar, sota els nostres peus encara hi ha un altre temps que resisteix. Vivim en una època que vol renovar-ho tot, fer-ho més nou, més ràpid, més modern. Però potser també necessitem llocs com aquest per recordar que no tot ha de tenir pressa. Que el que queda intacte, el que ningú toca, també té un valor: ens recorda d’on venim i ens convida a mirar la ciutat amb més tendresa.
Aina Suñé Torregrosa
Sant Cugat del Vallès
