Està preparada Catalunya per afrontar les malalties que vindran?

El dengue ja no és només una amenaça importada que arriba en avions. És una realitat autòctona a Catalunya. L'estiu del 2024, el brot de vuit casos a Vila-seca (Tarragonès) –el més gran registrat a Espanya– ho va confirmar de manera contundent: el virus circula aquí, transmès per mosquits autòctons. Aquest episodi no és una anècdota, sinó un senyal d'alarma que reflecteix una transformació profunda: l'escalfament global i la mobilitat massiva han dinamitat les antigues fronteres epidemiològiques. Una pacient amb febre i dolor ossi ja no pot descartar una malaltia tropical sense haver viatjat. Davant d'aquesta nova normalitat, la resposta no pot ser fragmentada. La salut humana, animal i ambiental estan intrínsecament lligades. La solució té un nom, One Health o ‘una sola salut’, un enfocament integrador que esdevé una necessitat imperiosa.

L'Aedes albopictus, el temut mosquit tigre, originari del sud-est asiàtic, ja no és un estrany. Aquesta espècie invasora, adaptada a entorns urbans i resistent, ha colonitzat extensament el territori català, especialment la franja costanera, en línia amb la seva expansió per tot l'arc mediterrani. La seva presència massiva obre la porta de bat a bat a la transmissió de virus com el dengue, el chikungunya i el del Nil Occidental. Les dades de Renave –la xarxa estatal de vigilància epidemiològica– del 2023 quantifiquen aquest risc: dels 369 casos de dengue registrats a Espanya aquell any, la gran majoria (367) van ser importats, fet que evidencia la constant arribada del virus a través de viatgers. Però, de manera important, es van confirmar 2 casos autòctons que demostraven que la presència ja consolidada d'aquest mosquit permet la transmissió local quan el patogen arriba.

“L'augment de les temperatures i els canvis en les pluges creen un còctel perfecte per a l'expansió de vectors com mosquits, paparres i flebòtoms [uns insectes voladors molt petits]”, adverteix Rachel Lowe, investigadora i directora del grup de Resiliència en Salut Global al Barcelona Supercomputing Center. Les condicions climàtiques ja no són una barrera, sinó un facilitador.

Curiosament, els primers avisos van venir de la ciutadania l'any 2004 a Sant Cugat del Vallès, i van demostrar el poder de l'observació col·lectiva. “Veïns alertant de picades d'un mosquit desconegut van ser clau”, recorda John Palmer, investigador de la UPF i cofundador de Mosquito Alert. La confirmació científica va validar una realitat que ja picava a la pell dels ciutadans després que l'espècie s'hagués establert probablement anys abans.

Des de llavors, la vigilància s'ha professionalitzat, i eines com Mosquito Alert han esdevingut fonamentals. Aquesta plataforma es basa en la ciència ciutadana, un model de participació en què persones no especialistes col·laboren amb investigadors aportant dades sobre la presència de mosquits en el seu entorn. Això permet fer un mapatge gairebé en temps real de vectors com el mosquit tigre. “La ciència ciutadana no només accelera la detecció, sinó que connecta directament la població amb les autoritats creant un sistema d'alerta primerenca insubstituïble”, apunta Palmer.

Tot i que molts casos continuen sent importats, els brots autòctons com el de Vila-seca són la prova irrefutable que el cicle de transmissió local ja està establert. Aquest episodi va exigir una resposta ràpida i coordinada (inspeccions, tractaments, seguiment), i va fer palès que la vigilància entomològica i la capacitat de reacció són vitals. Ja no és una qüestió de "si" passarà, sinó de "quan" i "on" serà el pròxim brot si no s'actua preventivament.

Globalització: autopistes per als virus

El món interconnectat és un brou de cultiu per a la propagació de malalties. “Els mosquits tenen un radi de vol limitat, però els humans travessem continents”, resumeix gràficament Palmer. “El veritable motor de l'epidèmia no és el vol del mosquit, sinó el viatge del patogen dins nostre”.

Catalunya, i especialment Barcelona com a hub internacional, rep un flux constant de viatgers per feina, turisme o llaços familiars. Aquest trànsit incessant és una porta d'entrada permanent per a virus exòtics. Quan un viatger infectat arriba durant la temporada de mosquits actius, el risc de transmissió local es multiplica exponencialment.

Però els virus no tan sols viatgen en avió. La globalització del comerç obre altres vies: contenidors marítims, pneumàtics usats –la via més probable per la qual l'Aedes albopictus va arribar a Europa fa dècades–, plantes ornamentals… Aquests vectors passius transporten ous de mosquit resistents a llargues distàncies. “El comerç global va ser clau per a l'entrada inicial i l'expansió de l'Aedes albopictus", confirma Palmer. Un cop l'espècie invasora s'estableix en un territori, només cal que arribi un humà infectat perquè el virus trobi un nou ecosistema on prosperar.

La combinació de turisme massiu i canvi climàtic és particularment explosiva. Les èpoques de màxima afluència turística sovint coincideixen amb les condicions òptimes per al mosquit (calor, humitat, aigua estancada), fet que converteix els nuclis urbans densament poblats en potencials focus epidèmics si la vigilància flaqueja.

Lowe és taxativa: “Barcelona té un risc elevat d’emergència o reemergència de patògens. El repte transcendeix la ciència; és profundament institucional i requereix una acció coordinada i proactiva”. Anticipar, prevenir i actuar amb celeritat és l'única estratègia viable.

Canvi climàtic: l'accelerador implacable

El Mediterrani pateix un escalfament accelerat, i Catalunya n'és un reflex directe. De fet, segons l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), Europa és el continent que s'escalfa més ràpidament, a un ritme que duplica la mitjana global des dels anys 80. Aquesta tendència alarmant, documentada també per informes com el Lancet Countdown Europe 2024, ja no és una projecció futura: és el present que transforma la nostra salut. On abans el clima era una barrera per als vectors, ara és un aliat cada cop més poderós.

“Temperatures més altes allarguen la temporada activa dels mosquits i n'acceleren el cicle vital”, detalla Lowe. L'escalfament també altera les pluges, sovint concentrant-les i afavorint l'acumulació d'aigua estancada en entorns urbans (desguassos, testos, embornals) i multiplicant els llocs de cria. Cada estiu és més càlid i llarg: dades del Servei Meteorològic de Catalunya confirmen, per exemple, que a Barcelona el nombre de nits tropicals, per sobre dels 20 °C, s'ha multiplicat per quatre en els últims 50 anys, i ha passat d'unes 15 anuals a més de 60 de mitjana recentment. Aquestes nits càlides prolonguen l'activitat dels mosquits i augmenten les probabilitats de contacte amb humans.

Però l'impacte climàtic va més enllà del vector. Afecta la replicació del virus dins del mosquit, fent-lo potencialment més infecciós més ràpidament. A més, l'estrès per calor en humans, la pobresa energètica i la vulnerabilitat social agreugen el risc de complicacions mèdiques, teixint una perillosa xarxa entre desigualtat social i impacte sanitari del canvi climàtic.

Institucions com el Barcelona Supercomputing Center ja modelitzen aquestes complexes interaccions, integrant dades climàtiques, ambientals i sanitàries per intentar anticipar brots i optimitzar respostes. “La predicció climàtica ens pot donar setmanes o mesos d'avantatge crucials, però només si la sabem interpretar i actuar en conseqüència”, afirma Lowe. La realitat, però, és tossuda: el que eren molèsties estacionals esdevenen riscos sanitaris permanents. La Mediterrània és una nova frontera epidemiològica activa.

La ciència catalana respon

Catalunya no tan sols pateix el problema, sinó que també és un node clau en la recerca de solucions a escala europea. Institucions capdavanteres combinen epidemiologia, dades massives, vigilància ambiental i ciència ciutadana.

Mosquito Alert n'és l'exemple paradigmàtic: aquesta plataforma ha assolit un impacte global, rebent i validant més de 286.000 informes ciutadans fins ara, i les seves dades són utilitzades per gestors i investigadors en més de 100 països. Ha transformat radicalment la detecció de vectors gràcies a la col·laboració ciutadana validada per experts. “Arribem on la vigilància tradicional no pot, empoderant la ciutadania i afinant la resposta institucional”, subratlla Palmer.

El Barcelona Supercomputing Center, liderat per Lowe, participa en projectes europeus com IDAlert o EpiOutlook, desenvolupant sistemes d'alerta primerenca que integren múltiples variables per predir brots. “La clau és trencar sitges i integrar dades de disciplines diverses per a una vigilància realment robusta”, insisteix Lowe.

La col·laboració amb l'Agència de Salut Pública de Barcelona, l’Institut de Salut Global, el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i altres entitats és un punt fort del sistema català, connectant recerca i acció territorial.

No obstant això, els reptes persisteixen: cal millorar dràsticament la integració de dades en temps real, assegurar un finançament estable i continuat per a aquests sistemes de vigilància, i –el més crucial– garantir que el coneixement científic es tradueixi en polítiques públiques valentes i efectives. Lowe ho deixa clar: “La recerca només és útil si arriba als que prenen decisions i aquests tenen la voluntat política d'actuar”.