Per què els ratpenats (gairebé) no tenen càncer?

Tots els organismes que estan fets de més d’una cèl·lula, com les plantes i els animals, tenen un repte important a resoldre: com fer que les seves cèl·lules actuïn sempre coordinadament i prioritzant el bé comú. En biologia l’anarquia és perillosa, com ho demostra una de les malalties que més impacte social té encara avui en dia: el càncer. La malaltia comença precisament quan el dany acumulat que ha anat rebent una cèl·lula l’obliga a comportar-se d’una manera egoista i desorganitzada. No és estrany, doncs, que l’evolució hagi trobat diverses maneres de mantenir aquesta amenaça sota control per evitar que els organismes morin víctimes d’un càncer abans no tinguin l’oportunitat de reproduir-se i assegurar la supervivència de les seves cries.

Aquests sistemes de protecció que tenim tots els animals segueixen dos principis comuns: intentar reparar el dany de les cèl·lules que estan en perill de malignitzar-se o, si no és possible, treure-les del mig. Ara bé, això es pot aconseguir de diverses maneres i amb diferents graus d’eficàcia. Les espècies que tenen una esperança de vida mitjana més elevada solen ser les que se’n surten millor a l’hora de tallar de soca-rel el progrés del càncer: ja se'n cuidaran prou, perquè el perill de desenvolupar-ne un augmenta progressivament amb els anys. Els humans som afortunats en aquest sentit, perquè durant més de sis dècades estem força ben protegits contra la malaltia. Però n’hi ha que ho han resolt encara millor, com els elefants o les balenes, que, malgrat estar fets de moltes més cèl·lules que nosaltres, són bastant “immunes” als tumors.

Els trucs d'alguns animals

En els últims anys hem descobert que aquests animals fan servir trucs diferents. Els elefants, per exemple, tenen còpies addicionals d’un gen anomenat p53, que és el “policia” cel·lular més eficaç de tots. Amb aquesta càrrega extra de p53, menys cèl·lules perilloses escapen la vigilància. Les balenes, en canvi, han desenvolupat mecanismes de control i reparació del dany més efectius. D’una manera o altra, el resultat és el mateix: una reducció en el nombre de cèl·lules descontrolades que poden convertir-se en canceroses.

Un estudi de l’equip de la doctora Vera Gorbunova, de la Universitat de Rochester, als Estats Units, publicat a Nature Communications, ha propiciat que els ratpenats s’hagin d’afegir a la llista dels éssers que han desenvolupat maneres especialment efectives d’aturar el càncer. Algunes espècies d’aquests mamífers voladors poden arribar a complir més de quaranta anys, una xifra desproporcionadament alta per un animal tan petit, que, si fos com els seus parents pròxims, hauria de viure deu vegades menys. Això va fer pensar als investigadors que disposaven d’un bon mecanisme per aturar tumors.

Analitzant-los el genoma, van descobrir un sistema amb tres fronts separats. Per un costat, com els elefants, els ratpenats tenen més p53 de l’habitual. Però, per compensar, també fabriquen més quantitat d’un enzim anomenat telomerasa, que permet que les cèl·lules sobrevisquin i continuïn proliferant. Aquest calculat equilibri de forces oposades fa que s’eliminin les cèl·lules més perilloses amb menys efectes col·laterals. La tercera pota és un sistema immune més efectiu a l’hora d’atacar les cèl·lules dolentes sense crear inflamació ni altres efectes indesitjables.

Aquests estudis que revelen les estratègies que han desenvolupat certs animals per prevenir el càncer tenen importància més enllà de la simple curiositat. Per un costat, demostren que hi ha maneres més efectives que la nostra per evitar la proliferació descontrolada de cèl·lules danyades. Per altra, ens donen pistes de possibles noves estratègies terapèutiques.

Noves estratègies terapèutiques

Durant les primeres dècades de la lluita contra el càncer, es van descobrir una sèrie de compostos que mataven eficaçment les cèl·lules malignes, però que també afectaven considerablement les normals. A partir de principis d’aquest segle, van aparèixer els tractaments dirigits, que atacaven dianes exclusives de les cèl·lules problemàtiques i, per tant, eren més efectius i selectius. Després van venir els fàrmacs que no van directament contra les cèl·lules en qüestió, sinó que busquen canviar l’entorn on creixen per posar-los més difícil la supervivència. Podria ser que el pròxim pas fos centrar-nos en un estadi anterior, el moment que una cèl·lula comença a acumular massa dany per continuar funcionant correctament.

Si trobem estratègies que, seguint el que aprenem d’aquests organismes resistents al càncer, ens permetin reparar-les o destruir-les més eficaçment, el potencial curatiu seria enorme, perquè com més aviat actuem sobre el càncer, més probabilitats tenim de sobreviure. Potser en el futur ens prendrem regularment píndoles per reforçar les defenses contra les cèl·lules malignes (ja s’estan estudiant fàrmacs per produir més p53, per exemple) i podrem tallar el problema de soca-rel. De moment, això encara és ciència-ficció, però el fet que, gràcies als estudis en aquests animals especials, ens ho estiguem plantejant, ja és un avenç.