Filosofia

Bruno Latour, la provocació del pensament

El pensador francès va morir el 9 d’octubre després de defensar sempre, a vegades amb polèmica, la dissolució de fronteres entre disciplines

Miquel Domènech i Francisco Tirado
4 min
Bruno Latour el febrer del 2021

Amb la mort de Bruno Latour ens ha deixat un dels pensadors més rellevants dels darrers 50 anys. Un personatge inclassificable, a vegades presentat com a sociòleg, d’altres com a antropòleg, encara unes altres com a filòsof –que és com darrerament confessava sentir-se més còmode– i tot sovint com les tres coses alhora. El seu prestigi en aquests últims anys era inqüestionable, en gran part degut a les seves contribucions entorn de l’emergència climàtica i la insistència en la necessitat de donar a aquesta qüestió la rellevància que es mereix.

La veritat és, però, que això no sempre ha estat així i que Bruno Latour és, en gran mesura, un exemple de resiliència acadèmica. De pensament agosarat, les seves idees no sempre van ser ben rebudes. A vegades, fins i tot, van ser clarament rebutjades, especialment entre la comunitat científica de bata blanca. Així va ser, per exemple, a principis dels noranta, quan Clifford Geertz el va proposar per a una càtedra a la School of Social Science de la prestigiosa Universitat de Princeton i els professors de les facultats de Ciències i Matemàtiques s’hi van oposar aferrissadament. Consideraven que un antropòleg –així el consideraven, atès que s’havia fet famós per aplicar el mètode etnogràfic a l’estudi de la ciència anant a fer treball de camp a un laboratori, el Salk Institute– no estava qualificat per explicar com els científics produïen el coneixement i estaven enormement disgustats pel que consideraven una banalització de la seva feina. Finalment, sembla que Latour hi va renunciar.

Això només va ser el començament d’una obra i una vida molt singulars, perquè lluny de desanimar-se, la seva recerca va continuar, aleshores especialment centrada en el desenvolupament, juntament amb altres col·legues com Michel Callon, Madeleine Akrich o John Law, del que anomenava la Teoria de l’Actor-Xarxa (Actor-Network Theory o ANT), una aportació cabdal per entendre l’adveniment d’un nou camp de coneixement que ja no encaixava bé en els estrets dominis de disciplines com la sociologia, la filosofia, l’antropologia o la història, que fins aleshores s’havien ocupat de l’estudi de la ciència i la tecnologia. Sense l'ANT, certament, avui dia no podríem parlar dels Estudis de la Ciència i la Tecnologia (Science and Technology Studies o STS), que constitueixen un camp transdisciplinari indispensable per entendre la complexitat de la realitat contemporània.

Un pensador polèmic

Per què la polèmica va acompanyar bona part de la vida d'aquest pensador? Potser perquè, recollint l'exemple d'altres reinventors del pensament social i humà com han pogut ser Comte, Lévi-Strauss o Foucault, va plantejar la seva reflexió a partir de la provocació, consumada amb tres grans ruptures en la nostra manera de pensar el món. La primera va consistir precisament a abolir les fronteres de les disciplines i vindicar un pensament transversal que desbordés fins i tot els clàssics límits entre ciències dures i humanes. La segona va ser la fèrria defensa d'una idea directriu en tot el seu treball: entendre que les preocupacions de les ciències socials i humanes i les seves intuïcions són correctes, però les seves respostes no. La clau d'aquest problema seria que la manera com s'ha definit social tradicionalment ha bloquejat l'impuls investigador i creador d'aquestes ciències. Per sortir d'aquest atzucac va plantejar dues preguntes: què podem fer amb la multitud de controvèrsies que poblen la nostra vida quotidiana? I, a continuació, amb quina altra mirada traçarem els contorns socials que impliquen aquestes controvèrsies?

La tercera ruptura va arribar quan va utilitzar tres principis d'incertesa per resoldre aquests interrogants. En primer lloc, no oblidar mai que la nostra experiència més immediata i quotidiana és la de la diferència, la de pertànyer a grups diversos i contradictoris; i no perdre de vista que des d'aquesta heterogeneïtat hem de pensar el món i la nostra relació amb els altres. A continuació, plantejar que només el respecte i l'acció del diplomàtic, que consisteix a construir ponts transitables entre mons contradictoris, operen com a directrius vàlides per gestionar la primera incertesa amb èxit i sense violència. Finalment, estendre aquesta activitat diplomàtica al nostre planeta, als animals, als elements no humans (els mars, els vents…) que formen part de la nostra immediatesa i són components íntims d'això que denominem vida.

El desenvolupament d’aquests principis va fer que Bruno Latour retornés a social el seu significat més antic, el de socius, que remet a algú o alguna cosa que segueix a un altre. Entén social com una associació o un vincle que cal respectar i cuidar si no es desitja que faci fallida i desaparegui. Latour va al·ludir sempre en la seva obra a l'exercici de compondre un món comú, millor, més just i vivible. I una de les seves singularitats va ser no enfrontar mai aquesta acció amb l'art de la política, perquè va entendre i defensar que aquest darrer, per tal d’ajustar-se tout court a l'exercici que va buscar sempre la filosofia clàssica, havia de consistir precisament en això, en l'art de compondre un bon món comú.

Introducció a l'obra de Bruno Latour
  • La esperanza de Pandora (Gedisa, 2021) Un llibre en què a través d’anècdotes i un to divulgatiu l’autor estudia casos com una expedició a l’Amazonia o els experiments de Louis Pasteur per revelar com el factor humà condiciona la recerca científica i els seus resultats.
  • Reensamblar lo social (Manantial, 2008) En aquest text Latour redefineix la idea d’allò social per reformular les ciències socials i presentar una introducció accessible a la seva teoria de l’Actor-Xarxa, segons la qual els actors d'allò social poden ser heterogenis, és a dir, humans i no humans.
Miquel Domènech i Francisco Tirado són investigadors del Barcelona Science and Technology Studies Group (STS-b) de l'Institut d’Història de la Ciència de la UAB
stats