Biologia

L’oxitocina podria no ser l’única “hormona de l’amor”

Un nou estudi mostra que talpons sense aquesta molècula s’aparellen per a tota la vida

4 min
Un exemplar de Microtus ochrogaster en una imatge d'arxiu

L’oxitocina és una hormona important perquè fa que les mares reconeguin els plors de les cries i corrin a ajudar-les. No només fa que se’ns activi un instint protector quan veiem un nen, sinó també que ens sentim emocionalment propers a les nostres mascotes. Una desregulació d’aquesta hormona podria relacionar-se amb l’autisme, i també se l’ha implicat amb els lligams de llarga durada que establim amb les parelles. Per això se la coneix tradicionalment com a l’hormona de l’amor. Però s’acaba de publicar un article que ho posa en dubte, perquè suggereix que els mamífers poden aparellar-se de per vida sense necessitat de l’oxitocina.

Unes molècules imprescindibles

Les hormones són uns compostos químics que fabriquen els organismes complexos i que serveixen per coordinar les funcions de les diferents cèl·lules que els formen. Solen ser petites molècules que se secreten en una part de l’organisme i viatgen cap a altres bandes a exercir el seu paper, interaccionant amb les cèl·lules que tenen uns receptors específics que les reconeixen. Com que controlen processos tan essencials com el metabolisme, la son, la reproducció i fins i tot el comportament, ni els animals ni les plantes podrien sobreviure sense hormones.

Que existeixen les hormones se sap des de mitjan segle XX, i, des de llavors, se n’han descobert dotzenes de diferents, des de la testosterona i els estrògens, les hormones sexuals fabricades sobretot als testicles i els ovaris, fins a la insulina que produeix el pàncrees per regular els nivells de glucosa a la sang, o les hormones que secreta la tiroides i que són les principals responsables de dirigir el metabolisme.

Un grup particularment interessant són les que estan relacionades amb el cervell. Les regulen principalment l’hipotàlem i les glàndules pineal i pituïtària, i, entre d'altres, hi ha la serotonina, la melatonina, i la prolactina o l’hormona del creixement. En aquest grup també hi ha l’oxitocina, una hormona segregada majoritàriament per la pituïtària dels mamífers que, a principis del segle XX, es va descobrir que en les femelles provocava la sortida de la llet i les contraccions uterines (d’aquí en rep el nom, que en grec vol dir “que accelera el part”).

Més endavant, es va veure que pràcticament tots els vertebrats en tenien i que les seves funcions eren més variades, perquè també contribuïa a establir lligams socials, especialment la relació protectora que es forma entre la mare i les cries després del naixement. En els humans, es creu que també participa en la resposta sexual, des de la formació de la parella a l’orgasme, durant el qual es veu que n'augmenten els nivells a la sang. Això és el que li ha fet guanyar-se el vistós títol d’hormona de l’amor.

Talpons sense oxitocina

Dades recents, publicades a la revista Neuron pel grup del doctor Devanand Manoli, de la universitat de Califòrnia a San Francisco, contribueixen a desmentir aquesta visió simplista de l’oxitocina, que fa temps que alguns experts han posat en dubte. Els científics van treballar amb uns petits rosegadors nord-americans, els talpons de les praderies, que tenen la peculiaritat de ser uns dels pocs mamífers monògams que es coneixen.

Aquests talpons s’aparellen per a tota la vida, com els humans, i, per aquesta raó, s’estudien per mirar d’entendre millor les bases biològiques del nostre comportament. Fins ara es creia que els talpons es mantenien fidels gràcies a l’oxitocina, perquè per a aquesta hormona tenen una distribució de receptors més abundant i diferent a la d’altres animals. Se suposava que això els permetia establir un lligam durador amb la parella i cuidar les cries plegats (i, fins i tot, adoptar cries d’altres parelles).

Però el doctor Manoli i els seus col·laboradors han vist que no és així. Utilitzant la tècnica de manipulació genètica coneguda com a CRISPR, els investigadors van generar talpons que no tenien el gen de l’oxitocina i, per tant, no podien fabricar l’hormona. Llavors van observar el seu comportament i es van adonar que també formaven parelles estables i tenien cura de les cries. L’única diferència era que les femelles tenien més dificultats a l’hora de produir llet. La conclusió és que el lligam social és un comportament tan important que, malgrat que l’oxitocina segurament hi juga un paper, hi deu haver altres hormones que en deuen compensar la mancança i tenir un efecte similar.

Aquests estudis demostren que la biologia de l’oxitocina és més complexa del que es creia. Sens dubte, impacta en les relacions socials que formem, sigui amb les parelles o amb les cries, però és possible que els efectes siguin diferents segons els individus, que tingui un espectre ampli de conseqüències i que no sigui suficient per explicar comportaments com l’amor i la monogàmia.

És per això que les teràpies amb oxitocina, que podrien servir per tractar els qui pateixen un trastorn de l’espectre autista o algun problema psiquiàtric, encara s’estan estudiant. Els resultats dels estudis clínics a vegades són contradictoris. Per tant, ens caldrà entendre millor l’abast d’aquesta hormona abans de poder-la fer servir terapèuticament.

Salvador Macip és director dels Estudis de Ciències de Salut de la UOC i catedràtic de Medicina Molecular de la Universitat de Leicester.
stats