Física

El perill de tres superpotències nuclears

Els físics saben que els fenòmens formats per combinacions de tres són caòtics i adverteixen que l'auge nuclear de la Xina podria causar inestabilitat

William J. Broad
7 min
Explosió nuclear.

Isaac Newton estava desconcertat. Ja s’havia fet famós per descobrir com la gravetat manté unit l’Univers i per utilitzar aquests coneixements a l'hora de predir el moviment dels cossos celestes, com ara la trajectòria de la Lluna al voltant de la Terra. Després va intentar millorar les seves prediccions lunars tenint en compte també les estrebades gravitatòries del Sol, però no va fer sinó empitjorar-les.

Segons explica Edmond Halley, amic de Newton, aquest revés “li feia venir mal de cap i el mantenia insomne tan sovint, que va decidir no pensar-hi més”. Aquesta derrota el va afectar tant, que de vell se’n va recordar més d’una vegada.

Avui en diuen el problema dels tres cossos. Famós en l’àmbit de la ciència i la ciència-ficció per les pertorbacions orbitals i els fenòmens caòtics, s’ha convertit des de fa poc en un motiu de preocupació per als experts en energia atòmica i els estrategs militars. Ens avisen que, ara que Pequín amplia a gran velocitat el seu arsenal nuclear, el món de les superpotències atòmiques està a punt de passar de dues a tres. El resultat, afegeixen, podria representar un nou tipus de conflicte, inimaginable i molt perillós en comparació amb l’enfrontament enquistat entre Moscou i Washington des de fa setanta anys.

Una nova era tripolar

Com ha advertit recentment Andrew F. Krepinevich Jr., membre del Center for a New American Security, l’època que s’acosta podria induir “els estats a recórrer a l’armament nuclear en cas de crisi”. Va esmentar, a tall de presagi, les inestabilitats naturals observades per físics i astrònoms.

Els experts diuen que l’era tripolar podria posar en perill la supervivència humana. Però també parlen d’una sèrie de lliçons dels tres cossos extretes de la natura -començant per la de Newton– que posen llum sobre la qüestió i ens proposen possibles vies per tirar endavant. Però, fins ara, no hi ha hagut cap resposta digna de destacar. Als estudiosos de l’energia nuclear de tot el món, aquest tema tan espinós els resulta de moment tan irresoluble com a Newton.

“Tenim un problema conceptual”, diu Ernest J. Moniz, un físic que com a secretari d’energia de l’administració de Barack Obama controlava l’arsenal nuclear dels EUA. “Hem de canviar el plantejament tradicional, consistent en igualar els armaments o sistemes estratègics de llançament dels diferents països, però encara no tenim clar com”.

France A. Córdova, astrofísica i exdirectora de la National Science Foundation, diu que l’estudi dels fenòmens de tres cossos en les ciències naturals podria ajudar a mostrar els riscos militars: “Les coses estan canviant molt de pressa. Qualsevol cosa que ajudi a entendre tot això serà fantàstica”.

Els falcons de la seguretat volen ampliar l’arsenal nord-americà en resposta al desenvolupament nuclear creixent de la Xina i l’amenaça que representa el tancament de files de Pequín amb Moscou. Però els coloms creuen que tenim una oportunitat per resoldre el problema dels tres cossos. Volen desglossar-lo en parts més petites i més manejables. Per exemple, afirmen que Washington hauria de tractar amb les dues superpotències separadament i buscar vincles diplomàtics que reforcin l’estabilitat en les relacions de dos cossos.

L’administració de Joe Biden va demanar fa poc encara més simplificació. Jake Sullivan, assessor de seguretat nacional, afirma que la resposta nord-americana no s’ha de centrar tant en la quantitat d’armes nuclears del país sinó més aviat en la qualitat. Tal com va dir en un discurs, l’exèrcit nord-americà, si vol tenir una bona capacitat dissuasòria davant d'atacs, no necessita un volum d’armament que “superi el total global dels competidors”.

El tercer element

Fa l’efecte que els grups de dos i de tres no tenen transcendència en la vida quotidiana. Dos amics que es reuneixen amb un altre fan un total de tres. És la suma de les parts, el que els científics denominen un augment lineal.

Però en molts àmbits de la natura els grups de tres tenen un poder gairebé màgic per sembrar el caos, per convertir-se en alguna cosa més que la suma de les parts. Els científics en diuen no-linealitats. En resum: l’interval de dos a tres pot comportar un salt quantitatiu en la complexitat contrari a la nostra intuïció, com va descobrir Newton amb gran consternació.

“Les nostres intuïcions ens fallen”, diu Michael Weisberg, filòsof de la ciència de la Universitat de Pennsilvània, referint-se al tumult dels tres cossos. Steven Strogatz, especialista en matemàtica aplicada de la Universitat de Cornell, hi està d’acord: “Els grups de tres són intrínsecament problemàtics. Les coses es compliquen”.

Els àtoms il·lustren aquest salt quantitatiu en la complexitat. L’hidrogen, el més senzill, té dues parts principals: un nucli i un únic electró que orbita al voltant seu. Com diu Michael S. Lubell, professor de física al City College de Nova York, els físics poden pronosticar amb gran precisió els futurs estats de la partícula subatòmica.

Però l’heli –l'àtom més gran següent– té dos electrons. La interacció d’aquestes dues partícules amb el nucli de l’element les porta a un estat complicat que s'escapa de la comprensió de la ciència. “No hi ha una solució exacta”, diu Lubell. “No es pot esbrinar què li passa al seu comportament, la seva ubicació, ni cap altra cosa. Tot plegat es torna caòtic”.

És sorprenent que aquest salt quantitatiu de la desorganització també aparegui als oceans i a l’atmosfera: als remolins i vòrtexs, als tornados i huracans. Si dos d’aquests fenòmens s’acosten, avancen en línia recta o giren l’un al voltant de l’altre.

Però com explica Michael J. Shelley, especialista en dinàmica de fluids a la Universitat de Nova York: “Si n’hi ha tres, les coses es compliquen immediatament. Poden xocar entre si. Hi impera el desordre i tot és imprevisible. Hi ha una diferència enorme”.

Crida l’atenció que aquest salt quantitatiu també aparegui a la vida humana: els grups de tres fan que creixi la complexitat social, sobretot en el si de les famílies joves. Dos germans mantenen una relació. Però un tercer fill dona lloc a set tipus de vincles entre els germans: tres relacions entre un i un; tres relacions d’un amb dos i una relació de grup. Els pares, per definició, estan en inferioritat numèrica, i això es pot traduir en un bon enrenou.

Al cosmos, les estrelles també formen trios caòtics. La famosa novel·la de ciència-ficció The Three-Body Problem, de Liu Cixin (publicada en castellà com El problema de los tres cuerpos), presenta tres estrelles que giren les unes al voltant de les altres en òrbites descontrolades. En conseqüència, el planeta Trisolaris està sotmès a cicles de calor abrasadora i fred glacial que es poden revertir en qüestió de minuts, cosa que dona lloc a una civilització alienígena obsessionada per la supervivència.

De tota manera, els grups de tres estrelles solen ser relativament poc freqüents a l’Univers, perquè les que es queden ressagades en òrbites àmplies solen ser expulsades o absorbides per galàxies que els passen pel costat. Segons Andrei A. Tokovinin, astrònom de l’Observatori Interamericà Cerro Tololo, amb seu a La Serena (Xile), “per cada dos grups binaris, n’hi ha aproximadament un de triple”.

1.500 ogives nuclears el 2035

La Guerra Freda –amb tots els seus horrors i crisis– va evitar la guerra nuclear en part perquè les seves estructures reflectien l’estabilitat binària que els astrònoms veuen al cel i que les famílies joves veuen en el joc relativament senzill de dues criatures.

L’època de la tensió nuclear més forta va començar quan Washington va posar a prova les primeres armes termonuclears del món el 1952 i Moscou el 1955‌. Per les seves característiques, aquestes armes podien causar explosions mil vegades més potents que la bomba d’Hiroshima. La cursa armamentista consegüent va alimentar durant la Guerra Freda la por de l’aniquilació mútua, ridiculitzada al film Dr. Strangelove, un clàssic del 1964.

Els adversaris es van aferrar aviat a la paritat de forces com a instrument per mitigar el risc de conflicte. Els acords negociats van situar Moscou i Washington en peu d’igualtat amb la intenció de substituir la guerra per uns períodes d’impàs carregats de tensió, com passa avui entre Rússia i els Estats Units.

“Estem en una situació d’igualtat estable”, diu William I. Newman, professor d’astrofísica a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, que col·labora en la gestió del laboratori d’armament de Los Alamos d’aquesta universitat. “Qualsevol canvi que s’allunyi d’això farà créixer la inestabilitat”.

El canvi que s’acosta és el pla de Pequín de produir 1.500 ogives nuclears d’aquí al 2035, segons els càlculs del Pentàgon. Si ho aconsegueix, multiplicaria per cinc la “força dissuasòria mínima” que ha tingut la Xina durant més de mig segle i la situaria al mateix nivell que Moscou i Washington en matèria d’arsenals nuclears.

Newman considera la situació tripolar “molt menys resilient” que l’impàs bipolar. Tot i això, els teòrics dels tres cossos creuen que hi ha diverses maneres d’impedir un conflicte ara inimaginable.

Per exemple, Krepinevich, en un article publicat l’any passat a Foreign Affairs, afirmava que Moscou es dissoldrà potser en la irrellevància econòmica i estratègica i el resultat pot ser que Pequín i Washington siguin prou forts per “emprendre el camí cap a un nou equilibri bipolar”. La revolta armada d’aquest cap de setmana a Rússia no ha demostrat només la debilitat de Moscou, sinó també l’amenaça d’una nova inestabilitat en una superpotència atòmica.

La principal preocupació dels estrategs militars no és només que Pequín aconsegueixi la paritat armamentística amb Washington, sinó també que firmi un pacte militar amb Moscou.

Com va dir el mes passat a la revista Foreign Affairs el general Mark A. Milley, president sortint de l’estat major conjunt dels EUA: “Encara no hi veiem una aliança geopolítica plenament desenvolupada, del tot consolidada, duradora i amb capacitat de resistència. Pot arribar a existir en el futur? Sí, i hem vigilar i fer tot el possible perquè no sigui una realitat”.

Una inestabilitat estable

Tot i la perspectiva de noves i complicades amenaces i incerteses derivades de tenir tres superpotències atòmiques, la frustració de Newton encara ens pot oferir alguns consells pràctics. Això és el que pensa Melvin G. Deaile, director de l’Escola d’Estudis Avançats de Dissuasió Nuclear a Maxwell, la base de les forces aèries a Montgomery, Alabama.

En una entrevista, Deaile es va mostrar confiat que es podrien gestionar bé les amenaces existencials d’un món tripolar.

Explica que s’ha inspirat en Carl von Clausewitz, el prussià de principis del segle XIX especialitzat en ciència militar. Diu que el teòric va ser un pioner en l’aplicació de la lògica dels tres cossos en la gestió de conflictes. Al seu tractat clàssic, De la guerra, Clausewitz no només esmenta Newton pel nom, sinó que també cita una demostració clàssica que ensenya com un objecte suspès sobre tres imants fa moviments imprevisibles.

“Sí, el sistema és dinàmic”, diu Deaile referint-se a un món tripolar. “Sí, canvia constantment. Però hem de veure que aquest problema té uns límits i una certa estabilitat”. Tot i la possibilitat d’enfrontaments entre tres superpotències atòmiques, creu que “encara hi ha vies per mantenir l’estabilitat”.

Copyright: The New York Times / Traducció de Lídia Fernández Torrell
stats