La ciència no s’acaba fins que no s’explica

Els partits comparteixen la importància de la recerca però mostren poca ambició en la comunicació dels seus resultats

3 min
La inversió en R+D a Catalunya és de l’1,52% del PIB, mentre que la mitjana europea se situa en el 2,18%.

Aquesta setmana s’ha celebrat un altre debat electoral. Un debat en què representants dels partits van explicar quines propostes tenen en l’àmbit de la recerca i la comunicació de la ciència. Organitzat per l’Associació Catalana de Comunicació Científica, el debat va començar amb un sil·logisme unànime en tot l’espectre polític català: la pandèmia és una crisi i la ciència està permetent superar-la, per la qual cosa cal augmentar la inversió en ciència per preparar-se per a futures crisis.

Tots els partits van proposar un augment del pressupost destinat a la recerca, tot i que cadascun ho va plantejar a la seva manera. En un ordre decidit a l’atzar, la representant del PSC, Alícia Romero, va inaugurar la conversa amb la proposta d’injectar 1.500 milions d’euros a les universitats per resoldre els problemes de precarietat de molts investigadors i professors associats, a més d’estabilitzar la inversió en recerca i dissenyar nous mecanismes de transferència de tecnologia i coneixement del sector públic al privat. Titon Laïlla, de Junts per Catalunya, va fer èmfasi en modificar el sistema de governança de les universitats per emmirallar-lo al d’altres països, més eficients i competitius, i en integrar la recerca com a eix central de totes les professions sanitàries. Des de Ciutadans, David Mejía va proposar abaixar els impostos a les empreses per fomentar la inversió en recerca i desenvolupament, així com la presència d’una casella a la declaració de la renda i de l’impost de societats on es pugui triar si es dediquen diners a la investigació. Santi Rodríguez, del Partit Popular, va valorar el sistema de recerca català com a poc enfocat en àmbits clau i va posar el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement com a referent per guiar la inversió en recerca. Per part de la CUP, Marc Cerdà va posar l’accent en l’augment de la inversió en recerca de l’1,5% del PIB actual fins al 3%, i en lluitar contra la precarització laboral a les universitats. Fatima Lakloufi, d’En Comú Podem, va remarcar la necessitat de garantir un creixement sostingut de la inversió en recerca i de crear un marc jurídic nou mitjançant la llei de la ciència. Finalment, Gemma Espigares, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va incidir també en la importància de consensuar una llei de la ciència i un conveni sectorial del sector de la recerca per resoldre la precarització dels investigadors.

A l’hora de discutir estratègies per fomentar la comunicació de la ciència, els missatges van ser menys concrets. En el bloc anterior del debat s’havia generat un cert consens en utilitzar el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement com a marc per dibuixar el futur de la ciència a Catalunya, però ningú va dir que en aquest pacte la comunicació de la ciència no hi apareix més enllà d’en un parell de mencions genèriques. Tots els partits van remarcar la importància dels mitjans de comunicació públics i de l’educació, però només el representant de la CUP va plantejar la professionalització del sector de la comunicació científica com a acció clau. Pel que fa al posicionament contra els moviments negacionistes i les pseudociències, també hi va haver consens: contundència.

El debat va deixar clar que hi ha un consens sobre la importància de la recerca, però que la comunicació científica es considera un afer menor, secundari. Però, ¿no s’hauria gestionat millor la pandèmia amb un sistema potent de comunicació de la ciència que hagués donat lloc a missatges clars i directes? ¿No haurien millorat els indicadors si tothom hagués entès millor els principis científics en què es basen les restriccions? La sensació que va deixar el debat és que cal insistir en una cosa: la ciència no s’acaba fins que no es comunica.

stats