Anna Roig a Portalblau: les escales cromàtiques

Triomf inequívoc d’Anna Roig, acompanyada per la Big Band d’Àlex Cassanyes, recreant grans èxits de la cançó francesa en la cloenda del festival Portalblau, davant del tranquil Mar d'en Manassa de l’Escala, amb tots els colors de la nit.

'Escala cromàtica' és un terme emprat en la terminologia musical, però que també fa referència a la gradació de colors, molt hàbilment manejada pels tècnics de llums durant els tres dies finals de la programació musical del Portalblau del 2019. Per aquest màgic escenari de l’Escala, esglaonat davant de les roques del Cargol i de la sereníssima badia de Roses, van passar, el divendres 3 d’agost, el conjunt Orpheus XXI, un projecte impulsat per Jordi Savall amb músics de la Mediterrània refugiats a Catalunya; i el dia 4, Pau Riba, celebrant efusivament els daurats 50 anys del seu disc ‘Dioptria’.

Finalment, el diumenge 5 era el torn de la cantant penedesenca Anna Roig, que estrenava l’espectacle de cançons franceses orquestrades per Àlex Cassanyes i el seu Big Band Project, una tria molt encertada per a la frescor d’una nit d’estiu. La convocatòria va tenir molt bona resposta del públic, que va rebre a canvi totes les raons per tornar a casa satisfet: girant al voltant de la tendresa, la selecció de les cançons va ser assenyada i convincent, mentre els arranjaments de Cassanyes, vistosos, amb llustre i empenta, insuflaven als temes una segona vida. I esclar, la cantant, amb la seva dolçor i la seva mètrica delicada, s’entrega al repertori amb naturalitat, com peix a l’aigua. Teníem, a més, tota aquella mar davant dels ulls.

Roig és una ‘breliana’ (recordem que el seu grup de sempre es diu L’Ombre de Ton Chien), i per això va arrancar amb ‘La tendresse’, del mateix Jacques Brel, l’únic compositor repetit durant la vetllada. Superada la timidesa de l’inici, ràpidament va començar a passejar-se per l’escenari, lliurant gràcia amb clàssics de Georges Brassens, Yves Montand o Serge Gainsbourg. Un moment particularment especial i diàfan va ser ‘Nantes’, de la inoblidable Barbara –només amb piano elèctric, un avió distant i les veus incidentals d’infants jugant vora el mar, com invocant ‘souvenirs’ d’antany.

Sense precipitacions ni vanitats, els instruments sonaven afinadíssims, distingits i amb diversitat: el director els feia sonar a vegades com un ensemble ‘ragtime’ de tota la vida, d'altres en un registre més ‘easy listening’, o encara amb una densitat més fílmica, a l’estil de The Cinematic Orchestra. Això sí: sense mai violar l’espai aeri de la cantant, deixant-la fluir i comunicar. I és que a banda d’intèrpret, Anna Roig feia d’amfitriona “eixerida i amb encant”, llançant divertides dissertacions explanatòries sobre les cançons o els seus autors. El públic no es va quedar indiferent a la seva benevolència, pròpia de les persones que porten la serenor a dins.

Per al final, una versió de ‘La tendresa’ de Lluís Llach, totalment pertinent, i una composició pròpia d’Anna Roig, l’esvelta ‘Corro sota la pluja’, molt ben rebuda com a comiat pels espectadors. Tot i així, a part de corol·lari, aquesta última pàgina també pot ser un preludi: qui sap si, en un futur proper, podrem gaudir d’un espectacle amb les cançons de L’Ombre de Ton Chien adaptades al format 'big band'. L’oratge iodat del mar i les roques del Cargol il·luminades restaran a l’espera.