L’ENTREVISTA

Carles McGragh: “A Girona la cultura és un cercle inexpugnable, però en salvo els llibreters”

Escriptor i degà del Col·legi d’Advocats de Girona

Protagonitzada per un curiós personatge que somia a fugir d’una ciutat que estima però que troba provinciana i asfixiant, la nova novel·la de Carles McCragh és un àcid retrat de la societat gironina on gairebé ningú no se salva de la crítica llevat dels llibreters i el bisbe. Un pas cap al Nord-oest és el setè llibre de McCragh, degà del Col·legi d’Advocats de Girona, fundador i president de l’Associació Humanitària LiberPress, president de la comissió de drets humans del Consell de l’Advocacia de Catalunya i vicepresident de la Fundación de la Abogacía Española por los Derechos Humanos.

En el seu desig de fugir d’allò que l’envolta, de la seva ciutat, el protagonista del llibre s’emmiralla en l’explorador britànic John Franklin. Quines coincidències hi ha entre ells dos?

Franklin va participar en una expedició a l’Àrtic canadenc el 1845 buscant el Pas del Nord-oest, la mítica ruta de navegació que havia d’enllaçar l’Atlàntic i el Pacífic. No va tornar i mai se’n van trobar les restes. El protagonista del llibre, de qui diuen que s’assembla físicament a Franklin, vol fer també un pas cap al Nord-oest, en aquest cas cap a París. Vol fugir de Girona.

Per què?

Com Franklin, ell se sent ancorat en un hivern inexorable, perdut en un Àrtic ciutadà, localista i avorrit. S’hi troba com un estranger, a Girona, i això en la realitat passa: si no ets de can tal o can qual, ets un foraster i sempre ho seràs. Critica la ciutat perquè no se sent d’aquí, i també pel seu clima extrem: molta humitat, amb molta calor a l’estiu i molta fred a l’hivern. Veu aquesta ciutat tancada, desolada. Vol deixar aquesta vida provinciana gironina i somia en París.

Li passa també a vostè?

Sí, però amb la diferència que jo no me’n vull anar. Si no m’agradés Girona ja hauria marxat. Jo vaig néixer a Barcelona i després de viure a Madrid, Banyoles i Besalú, vaig venir a viure a Girona amb trenta anys. I sí, sempre seré un foraster, però jo ja m’he reconciliat amb aquesta ciutat i no en vull marxar.

Què té de Carles McCragh el protagonista de la novel·la?

No és un llibre de memòries. El protagonista és un personatge de ficció, tot i que pren de mi algunes vivències. Ell estima i malmira Girona, però jo l’estimo més que la malmiro.

De la crítica a la cultura gironina, només en salva els llibreters.

A Girona, en l’àmbit de la cultura hi ha un cercle gairebé inexpugnable per a qui vulgui entrar-hi. Afortunadament, jo no vull ni m’interessa entrar-hi. Entre ells s’admiren, s’ajuden. Jo en salvo els llibreters perquè com a escriptor que soc i home de cultura, sempre he tingut una relació molt propera a ells. Els llibreters de Girona, des de Guillem Terribas a Jordi Gispert, i tants altres, són una raça a part, són el millor que té la cultura gironina.

I se salva també el bisbe de Girona.

També queda bé. Sembla el nostre avi, fa cara de bona persona i segur que ho és. Per la seva fisonomia, al llibre el comparo amb un peixater o un carnisser de Ripoll. Al protagonista li fa la impressió que és algú amb qui potser no t’hi podries confessar però sí trobar-hi suport.

En la presentació del llibre, l’advocat i escriptor Antoni Sant en va destacar l’inici hamletià, amb el protagonsita davant el “tenebrós” cementiri de la ciutat, on sol passar-hi les tardes dels dies festius, pensant, somiant. La mort hi és molt present, en el llibre.

El protagonista pensa que ha de recuperar la memòria dels morts, i fins i tot vol crear una mena d’història dels morts, tot i que després abandona aquesta idea perquè veu que altra gent ho fa. En això sí que hi ha una semblança amb mi. En els premis LiberPress sempre hi ha un espai per a un memorial.

Els diaris gironins també surten malparats del llibre. El protagonista els defineix com a xafarders i diu que l’únic fiable que s’hi pot llegir són les necrològiques. “Es difama, s’ha de vendre”, diu el protagonista. ¿Ho creu així vostè?

Per qüestions comercials molts diaris s’han tornat grocs. A Girona, com arreu, falta educació cultural, i molta gent busca en els diaris la xafarderia. Els diaris en general diuen el que la gent vol llegir. És habitual que posin el focus en alguna errada, en una inconveniència o malifeta d’un personatge públic, i se n’arriben a fer serials encara que no s’hagi provat res.

Ha anunciat que no hi haurà nova edició dels premis LiberPress.

D’una banda, pel cansament. Durant 21anys els hem organitzat dues persones en solitari, la Joelle Stinkess i jo. Hem tingut l’ajut de la Diputació però no de l’Ajuntament de Girona, tot i que són uns premis que han donat vida a la ciutat i que hi han portat persones de gran interès, de primer nivell. Ara per ara hi ha un 90% de probabilitats que no es facin.

¿Relaciona això amb la cultura gironina que critica en el llibre?

El que és cert és que si es fessin a Barcelona tindrien molts més ajuts i més repercussió, i, de fet, ja tinc propostes per portar els premis a Barcelona. No em faria res exportar-los, a Barcelona o a un altre lloc, però em sabria greu per Girona i per la Diputació.

El Col·legi d’Advocats de Girona s’ha posicionat en la qüestió del Procés. ¿Li ha portat problemes?

És l’únic col·legi que té un llaç groc a la seva pàgina web. També l’únic que després del referèndum va sortir al carrer amb togues contra les càrregues policials. Com a col·legi ens hem posicionat en defensa de les llibertats, contra les presons preventives prolongades, hem signat manifestos, però ho hem fet respectant la sensibilitat de les persones que dins el col·legi pensen diferent, i com a degà jo he mantingut la neutralitat. Aquí no he tingut problemes, però en diaris digitals se m’ha acusat de tot, fins i tot d’haver muntat jo el Procés!

El + vist

El + comentat