TEATRE

Cristina, serem feliços

Normalment no escric, encara menys articles d’opinió i encara menys per a un diari. Rebo una trucada d’una televisió per si puc donar el meu testimoni sobre el que acaba de passar i dic que no perquè no m’hi veig amb cor. Les llàgrimes vessen a raig, com fan els núvols quan ploren.

Després rebo una trucada en què em demanen si puc escriure res de la gran Cristina Cervià i no puc dir que no; sento que alguna cosa he de dir, potser és més fàcil escrivint. Començo a llegir moltes coses que s’han publicat arran de la seva mort i, de totes, només n’hi ha una amb què no estic gens d’acord: “Apartada dels escenaris per un càncer des del 2015”.

La Cristina és una espècie d’actriu en extinció, de les que van decidir viure la seva professió des de la perifèria barcelonina. Hi ha món teatral fora de Barcelona, fora dels grans noms i dels grans teatres. Hi ha una manera de fer més artesana, més discreta, però alhora més punyent. Una manera de fer que s’arrela en un teixit cultural més anònim, més invisible i alhora més accessible. De teatre se’n pot fer als grans teatres, als teatres mitjans, als teatres petits, als auditoris, als centre cívics, en una plaça, en una biblioteca, dins d’una escola, dins d’una llibreria, dins d’una sala d’un museu, dins d’una casa, dins d’una capsa de llumins… Només necessites una persona que actuï i una que faci de públic; només amb això ja apareix la màgia del teatre. Ella ha fet tot això i més.

Amb la Cristina Cervià hem estat treballant juntes -ara m’adono que justament fa 20 anys- en 16 espectacle diferents. Un dia del 1999 se’m va presentar amb una proposta sota el braç, i fent MD, ritus de tinta negra va començar el nostre idil·li teatral. L’últim espectacle, Llibràlegs IV, es va estrenar el darrer Temporada Alta; pràcticament vam assajar a l’Hospital de Sant Pau, i hem estat fent bolos fins al 3 de febrer. No ha parat fins al darrer moment, fins que no s’ha pogut aixecar més del llit. El càncer l’ha apartat del escenaris només una setmana abans de la seva mort.

D’ella he après que el teatre vol dir llevar-se a les sis del matí per anar a fer escolars, que actuar també vol dir carregar furgonetes, muntar, actuar, desmuntar i tornar a carregar; que la carrera d’actriu és una carrera de fons i que es pot viure o malviure del teatre si estàs disposat a fer de tot. Juntes hem après a intentar fer realitat els nostres somnis creatius, però sobretot hem après a estimar-nos amb bogeria, a conviure l’una al costat de l’altra amb estira-i-arronses, a respectar-nos i ajudar-nos fins a límits insospitats…

El càncer no l’ha apartat dels escenaris, ens l’ha robat de les mans, però alhora hem trobat el moment de dir-nos coses que potser mai no ens hauríem dit, ens ha donat un respecte profund entre nosaltres, l’amor més franc i la fermesa de la sinceritat. Ens ha deixat veure una Cristina lluitadora, aferrada a la vida i a les ganes de sortir-se’n. I també ens ha fet veure el patiment, la duresa i la crueltat de la malaltia. Cristina Cervià, dona de caràcter fort, de riure fort, de petjada forta, de lluita forta, constant, fins que ja no ha pogut més.

Cristina, ho has fet molt bé. Serem feliços.

Més continguts de